diumenge, de desembre 31, 2006

Restaurant Fuji

vedella amb formatge i cebaRotllos de vedella a la planxa amb formatge i cebes (Gyniko no rolumaki)

L'altre dia vam anar a sopar a un japonès. Sí, estic fent una dieta una mica singular però s'ha de reconèixer que el menjar japonès és molt saludable. A més, estàvem de celebracions. Vam anar al Restaurant Fuji (c/Balmes, 203, 08006 Barcelona, 93 217 61 55) i vam compartir aquests plats:
  • Kushi-yaki ebi (pinxos de gambes). Molt bons.
  • Sushi no moriawase (peix cru variat amb arròs). De fet, el més interessant del menjar japonès (el peix cru) a mi no m'entusiasma, tot i que al Ru li va agradar força. Ji havia salmó, tonyina, llagostins, pop, llobarro...
  • Gyuniko no rolumaki (rotllos de vedella a la planxa amb formatge i ceba tendra), el de la fotografia, estava excel·lent. Acompanyat de patates fetes així de finetes. El millor, sens dubte.
  • Gyuniku to karee udon (fideus amb vedella, verdures i salsa al curri). Molt bo.
  • Gyuniku to karee gohan (arròs al curri amb pollastre). També molt bo.
De postres vam tastar trufes japoneses de te i de sake, i el té japonès (amb arròs)

peix cru variat amb arròsPeix cru variat amb arròs (Sushi no moriawase)

dissabte, de desembre 30, 2006

Pastís de poma capgirat

pastís de pomaPastís de poma capgirat

En un altre dels àpats nadalencs, vaig fer el pastís que traduïa Bcn mon amour i el resultat ha estat fantàstic. Bé, precisem: la "pinta" del pastís era una mica penosa perquè com es tracta d'un pastís de poma "capgirat", les pomes les poses al fons del pastís i, quan el tombes, és quan venen els problemes perquè no acaba de caure tot bé. L'he de tornar a fer i intentar que no s'enganxi la poma; potser tombant-lo de seguida per intentar que tota la poma amb el sucre caigui com correspon i no es quedi enganxada al motllo. La foto és del tros que millor va quedar. Això sí, el gust és una delícia...

La recepta (la copio de Bcn mon amour) és:

Ingredients:
- 250 g farina
- 2 ous
- 120 g sucre (i algunes cullerades més pel fons del motlle)
- 1 got de llet
- 90 g mantega
- 60 g iogurt
- 1 sobre llevat
- 4 pomes
- 1 llimona

1.- Talleu les pomes: dues a daus ben petits i dues a làmines. Poseu-les en 2 recipients separats i ruixeu-les bé amb el suc de la llimona.
2.- Munteu les clares a punt de neu, i afegiu-hi 3 cullerades de sucre una per una.
3.- Munteu els rovells amb la resta del sucre fins que siguin clars i espumosos. Afegiu-hi la farina, la llet, la mantega estovada, el iogurt i el llevat. Barregeu-ho tot bé.
4.- Afegiu les clares muntades i barregeu a poc a poc amb una espàtula. Finalment, afegiu els dauets de poma.
5.- Unteu un motlle amb una mica d'oli i poseu una mica de farina per les vores.
6.- Espargiu abundant sucre (una mica de blanc i una mica de morè) i disposeu les pomes formant cercles concèntrics. Aboqueu la massa a sobre.
7.- Poseu al forn ventilat a 180° per 45-55 minuts [el meu forn no és ventilat però de tota manera no va estar més d'una hora]

dimecres, de desembre 27, 2006

Postres de Sant Esteve

torronsTorrons

Per Sant Esteve la sogra va portar torrons (que no hem comprat perquè estic a dieta i intentem fer el màxim de bondat). Comprats a la pastisseria El Bocí de Sant Gervasi (fa poc es deia El Mos, però van haver de canviar el nom), a la cruïlla entre Via Augusta i Lincoln. La pastisseria és tota plena de coses delicioses i aquests torrons són una meravella; el meu preferit és el de rovell d'ou però els altres també estaven molt bons: cafè, praliné i xocolata amarga.

dilluns, de desembre 25, 2006

Nit de Nadal

lluç farcitLluç farcit

Ahir vam anar a sopar a casa dels cunyats i ens van fer un menú exquisit. De primer, gambes amb una salsa boníssima, feta a partir de brou de peix amb una picada de pinyons torrats, all, julivert, llorer, bitxo, pebre blanc i pa fregit.

De segon, el lluç farcit de la fotografia: entre els lloms del lluç hi havia salmó fumat, pernil dolç i formatge, tot això sobre una capa de patates i ceba. Una delícia.

I de postres...


gelat de Xixona
gelat de torró de Xixona: es fa bullir mig litre de llet, s'afegeix una tauleta de torró de Xixona esmicolat, a continuació mig litre nata líquida i dues cullerades de sucre. Tot ben batut i es posa en motlles que posem al congelador. Estava molt bo.

divendres, de desembre 22, 2006

Canelons

canelonsJa tenim enllestits els típics canelons de Sant Esteve, els que farem el 26 de desembre, i, per descomptat, ja els tenim convenientment congelats. El Ru s'ha endut a la feina un parell de racions, per a ell i el seu company de feina, per tastar-los. Sembla ser que han quedat bé (la fotu és d'avui mateix que se'ls han cruspit).

A l'hora d'elaborar-los vaig tenir present diverses receptes però al final em vaig decantar per la típica que fa ma mare i només vaig ometre algun ingredient per intentar fer-los amb el mínim de calories possibles. Vaig posar a rostir:
  • Carn de vedella, carn de porc, pit de gall d'indi i pit de pollastre
  • Ceba, pastanaga, tomàquet, all, julivert i llorer
  • Vi blanc, sal, pebre, nou moscada (que m'encanta), canyella, i no sé si li vaig posar alguna cosa més.
I res, tot això fent-se a poc a poc a la cassola (feia una oloreta...) i després picar-lo i a omplir canelons. N'he fet 60 i els he congelat tots, fins i tot la pasta que ha sobrat i que ja veurem com la farem (pot ser una lasanya?).

dilluns, de desembre 18, 2006

Thai Gardens

pollastre agredolçDissabte vam anar a sopar al Thai Gardens. Era la segona vegada que hi anàvem. El primer cop vam optar pel menú degustació que ens va encantar. En aquesta ocasió vam escollir un plat principal amb acompanyaments i alguns entrants per compartir.

Del que vam provar, s'ha de destacar el pollastre agredolç de la fotografia, molt tendre i amb un gust deliciós, sobretot la salsa "dolceta" de tomàquet.
vieires

També les vieires dels entrants estaven molt bones (mireu quina foto més suggerent) i cal destacar també la seva selecció de té, en concret el de canyella que estava molt bo.

diumenge, de novembre 12, 2006

Pastís de pastanaga

pastís de pastanagaDesprés de molts dies (i mesos) sense dir res, avui retornem al món de les receptes amb un clàssic que ja hem provat moltes vegades. És una recepta de la mare del Ru i últimament estem enganxats. Surt boníssim. És com un plum-cake però amb menys contingut calòric i més saludable perquè poses menys mantega i afegeixes la pastanaga i les nous (calòriques però sanes).

Ingredients:

  • 150 gr. mantega
  • 200 gr. sucre
  • 4 ous
  • 100 gr. nous pelades
  • 200 gr. pastanaga ratllada
  • 150 gr. farina
  • 1 sobre llevat

Barregem la mantega fosa més el sucre i els rovells d’ou.
Afegim les nous esmicolades (jo ho faig a mà) i la pastanaga ratllada. Barregem.
Afegim la farina i el llevat i tornem a barrejar.
Per últim afegim les clares a punt de neu.

Posem la pasta en un motllo (jo n'utilitzo un, de plum-cake) prèviament untat amb mantega. El posem al forn a foc alt i cada 10 minuts abaixem la temperatura. Depenent del forn, triga més o menys, en el nostre cas una hora.

Font: recepta barreja d'una d'Arguiñano i de l'avia Remei

divendres, d’agost 25, 2006

Els Roures

El plat del dimoniSi mai aneu al Berguedà i busqueu un bon restaurant per dinar, a la carretera dels Rasos de Peguera, més o menys a l'alçada d'Espinalbet (al kilòmetre 4) i dins del terme municipal de Castellar del Riu, hi trobareu Els Roures. És un restaurant de muntanya que basa la seva oferta en els productes del Berguedà -bolets, pèsols negres, embotits, vedella...- i que, a mig camí entre la recuperació de la cuina tradicional i la innovació, ofereix una cuina cuidada i elaborada a uns preus més que raonables. Recomanem especialment les patates emmascarades -patata bullida, posteriorment aixafada i passada per la paella amb carn de botifarra negra i acompanyada de cansalada viada- o, si sou agosarats, el plat del dimoni, una síntesi entre els productes de conserva i els autòctons, que combina les patates emmascarades amb col en vinagre, olives negres, una arengada, cansalada viada i una mica de bitxo. Segurament deu el nom als gustos forts del vinagre que conserva la col, la sal que conserva l'arengada i el bitxo que ho acompanya tot.
Els segons es basen principalment en la carn a la brasa -xai, porc, vedella, pollastre, conill- o guisada -vedella amb bolets; mentre que les postres sorprenen per la seva elaboració. Una de les millors opcions de la zona, sense cap dubte.

Els Roures

Ctra. dels Rasos de Peguera, km 4
08619 - Castellar del Riu
Tel: 938213561
Fax: 938212597
els_roures@hotmail.com
http://www.rouresbergueda.com

dimarts, d’agost 22, 2006

Marmitako

MarmitakoDesprés d'una primera part de vacances berguedanes i de menjar molta carn i embotits d'elaboració tradicional, ens hem proposat recuperar el peix. El cap de setmana vam fer una paella, rap al forn, verat a la planxa, i avui he decidit intentar un marmitako, no sé si per un atac de nostàlgia cap a aquell bonic país germà del nord, perquè sembla que la rigorositat estival s'acaba o perquè ja teníem la tonyina.

Ingredients:
  • Tonyina -ventresca en aquest cas perquè ja la tenia-, uns 500 grams.
  • 1/2 quilo de patates vermelles
  • Una mica de vi blanc
  • Una ceba tendra grossa
  • Un porro
  • Un pebrot verd
  • Un parell de tomàquets madurs
  • Uns 100 grams de carn de pimiento choricero -que no sé traduir de cap manera, s'agrairan propostes ;-)
  • Julivert picat
Preparació:
  • Se sofregeix la ceba tendra, el porro i el pebrot verd ben picats a foc lent.
  • Mentrestant es bull tres o quatre minuts la tonyina tallada a daus, i es reserva amb l'aigua a part. En aquest punt hi ha divergència d'opinions, hi ha receptes en què la tonyina es cou directament al final amb la resta d'ingredients, però coneixent l'aversió de la mestressa cap al peix poc cuit, he preferit assegurar-me'n.
  • Quan les verdures estan ben sofregides s'hi afegeixen les patates -trencades, no tallades-, una mica de vi blanc i es deixa evaporar l'alcohol.
  • Tot seguit es cobreixen les patates amb el brou que hem fet servir per bullir la tonyina i les fem coure.
  • Quan les patates són gairebé cuites, s'hi afegeix el tomàquet (prèviament pelat, sense llavors i picat) i la carn del pimiento choricero. Es deixa coure tot plegat un minuts.
  • S'afegeix la tonyina, la sal, el pebre i el julivert picat, i es deixa coure uns 5 minuts més.
  • S'aconsella no servir el plat immediatament sinó deixar-lo reposar una estona. Ja veurem com haurà quedat...

dimecres, de juliol 26, 2006

Mandonguilles amb sípia

No he trobat cap recepta que em convenci i he optat per fer una mena de mig camí entre els calamars i el fricandó, amb alguna petita variació que se m'ha acudit. El resultat el sabrem demà, que avui, mentre algun privilegiat dinarà als 4 gats, servidor mirarà de sobreviure al menú de can Soteras.

Ingredients:
  • 2 cebes tendres
  • 2 tomàquets madurs ratllats
  • 2 sípies
  • 350 gr. de carn de vedella picada
  • 350 gr. de carn de porc picada
  • Una mica de fumet de peix (en aquest cas de rap, que el teníem al congelador)
  • un ou
  • una mica de canyella
  • julivert
  • farina
  • llet
  • molla de pa
  • Vi blanc
  • sal
  • pebre
  • xocolata de cobertura
  • Per a la picada: un all, julivert, 6 ametlles, 6 avellanes, una torradeta
Preparació:
  • Es barreja la carn de vedella i la de porc amb la molla de pa -prèviament banyada amb llet-, el julivert, l'ou, sal, pebre i canyella. En aquest cas no hi ha all perquè m'ho han prohibit rotundament. Coses dels fàstics...
  • Es fan les mandonguilles, s'enfarinen i es fregeixen breument. Es reserven.
  • Amb el mateix oli se sofregeixen les cebes ben picades. Quan estan daurades s'hi afegeix la sípia tallada a trossos petits. Una mica més tard, el vi blanc i es deixa que s'evapori l'alcohol. Tot seguit s'hi afegeix el tomàquet ratllat i es deixa coure tot junt.
  • S'afegeixen les mandonguilles a la cassola, incorporant-hi el suquet que han deixat anar. S'afegeix el fumet de peix -al qual prèviament he posat la salsa de la sípia perquè tingués més gust i l'he fet bullir- i es deixa coure tot plegat una estona, potser 20-25 minuts.
  • Per espessir la salsa hi he afegit una mica de xocolata de cobertura ratllada, amb compte, que massa potser hi doni més gust que no caldria. Després de remenar-ho bé hi he incorporat la picada i he deixat que cogués 20 minuts més.

dilluns, de juliol 24, 2006

Jugant amb el wok

Fa dies que vaig comprar uns noodles xinesos -de la marca Blue Dragon, que són els que hi havia- i no trobava el moment de fer-los, però avui finalment m'he decidit. Després de mirar-me múltiples receptes orientals i les tècniques de cocció del wok, he optat per fer un poti-poti com m'ha vingut de gust i amb el que tenia més a mà. El resultat són uns noodles amb vedella molt bons.

Ingredients (per s dues persones):
  • 250 gr. de vedella tallada molt prima i a tires
  • 1 ceba tendra grossa
  • 1 pebrot verd
  • una cullerada de fino La Ina -no tenia licor d'arròs i m'ha semblat un bon substitut ;-)
  • una cullerada de salsa de soja
  • una culleradeta de farina de blat de moro
  • unes gotes d'oli de sèsam
  • un paquet de Medium Wheat Wok Noodles (300 gr.)
  • sal
  • pebre
Preparació:
  1. He tallat la carn a tires i l'he deixat macerant vint minuts amb la farina, el fino, la salsa de soja i l'oli de sèsam.
  2. Passat aquest temps i amb el wok molt calent he saltejat la carn el temps just de coure-la i que quedés molt tendra, amb una mica d'oli.
  3. He reservat la carn i he posat la ceba tendra, remenant constantment. Al cap d'una mica, el pebrot, a foc més aviat alt i mirant que no es cremi.
  4. Tot seguit hi he afegit els noodles i la carn, coent-ho tot junt uns tres minuts i sense parar de remenar.
  5. Una mica de sal, una mica de pebre i una mica més de salsa de soja (al gust).
Per ser la segona o tercera incursió amb el wok no està gens malament. Potser faltaria alguna espècie exòtica, un pèl de picant, però com a aproximació primerenca no està gens malament. Veurem què hi diu la mestressa...

dissabte, de juliol 22, 2006

Més enllà de la cuina

Dijous al vespre la Raki i el Marc ens van convidar, més que a sopar, a gaudir d'una experiència insòlita on les sorpreses se succeïen i els gustos, les presentacions i les textures descobrien, a cada plat, nous horitzons. El menú el formaven 10 plats, molta traça, una tècnica depurada i la paciència imprescindible que requereix tota creació.

Per començar, cogombre amb curri i iogurt grec.

Una espècie de sangria, més densa i propera a un puré de fruites.

Una de les estrelles de la nit: truita de patates. La ceba confitada amb oli, la patata al punt just i l'ou amb una textura líquida sorprenent. Una delícia!

Una altra sorpresa notable, i aquesta més nostrada. Pa amb tomàquet i pernil. Com ens explicava el Marc després, concretament pa d'arròs

Plàtan arrebossat amb tempura i sèsam i fregit, acompanyat de sal Maldon que contrastava molt encertadament amb la dolçor del plàtan. Coses com aquesta són les que em reconcilien amb els plats de contrastos.

Espàrrecs amb mahonesa i olives picades. Cremós i fresquet, proper a altres cremes fredes però amb l'originalitat dels gustos barrejats.

Pimientos del padrón amb sal gruixuda. I com diu la dita, Déu n'hi do del que picava algun!

Pel meu gust, junt amb la truita i el plàtan, un dels millors: carpaccio de bacallà acompanyat amb oli i fruits secs, sobre torrades. El bacallà amb un toc fumat perfectament conjuntat amb els fruits secs.

Vedella acompanyada d'una torrada amb brie fos al forn.

I, finalment, una espècie de mojito: gelat de vainilla amb gelatina de rom i una fulla de menta.

El balanç de tot plegat no pot ser més positiu: una vetllada amb bons amics i on la cuina creativa va tenir el protagonisme que mereixia, amb la curiositat que despertava cada plat entre els convidats i l'explicació de l'artista. Una festa absoluta a nivell visual, per una presentació tan cuidada com la preparació; i, per descomptat, a nivell de gust i olfacte, sense oblidar les textures. Després d'això només podem donar les gràcies i prometre que ens hi esforçarem -sempre dins de les nostres evidents limitacions- quan convidem nosaltres ;-)

divendres, de juliol 21, 2006

Meme de la truita

truita de patatesSeguint el meme de la truita de Pisto, aquí teniu una de les nostres truites. La foto no és d'ara (em costa molt dedicar-me a la cuina ara que estic prenyada perquè tot són fàstics) però va ser una de les primeres que vaig fer. Crec recordar que era una clàssica truita de ceba i patata molt feta, perquè normalment m'agrada així (tot i que també m'agraden de menys fetes). N'he fet algunes de les clàssiques alternatives a la de patates: de carbassó (amb la variant de fer el carbassó al vapor), de pebrot i d'espinacs; alguna vegada he afegit llet a la massa o llevat (tot i que no m'acaba de convèncer), o he batut molt l'ou per intentar fer-la més tendra. També vaig provar de fer algunes innovacions per no carregar la truita amb molt d'oli (sempre utilitzo oli d'oliva, és clar) fent les patates al vapor i no posant ceba, però no sempre quedava del tot gustós (això sí, no tenia gens d'oli i alguna vegada va quedar força bé). Respecte a si és millor freda o calenta, o d'avui o del dia anterior no sé ben bé per quina decantar-me: freda i del dia anterior està molt bona, però també són bones del mateix dia.

Justament ahir vam poder gaudir d'una altra versió de truita de patates, en aquest cas, deconstruïda i feta pel Marc. Va ser tot una delícia. Ja en parlarem més d'aquest sopar de "cuina d'autor". Aquí teniu la foto i, tot i que no ho sembla, això és una exquisida truita de patates amb ceba amb un gust increïble i, com es pot apreciar, poc feta. La presentació no podia ser més desconcertant. Un veritable plaer!

truita de patates deconstruida

dilluns, de juliol 17, 2006

Torrada amb escalivada i tonyina

Torrada amb escalivada i tonyinaAhir, que després de molt insistir em van autoritzar finalment a fer escalivada, vam aprofitar per fer un sopar ràpid. La teníem feta des del matí, de manera que només havíem de torrar les llesques de pa de pagès, posar-hi tires d'albergínia i pebrot, una mica de sal Maldon -segons la Ruscalleda i jo mateix, la Ro diu que no cal-, oli d'oliva verge extra i llestos. El resultat va superar l'exigent -i una mica desconcertant- paladar de la mestressa ;-) Ufff, prova superada.

diumenge, de juny 25, 2006

Cap de setmana: paella i carn

PaellaNormalment el cap de setmana aprofitem per dedicar-nos una mica més a la cuina, per fer aquells plats que no et pots endur a la feina o que no són massa aconsellables per a l'hora de sopar. Ahir vam fer una paella senzilla i va quedar just al punt. Hi havia dues sípies petites -comprades divendres al mercat-, uns quants musclos, quatre escamarlans, sofregit de ceba, all i tomàquet -no teníem pebrot i les botigues estaven tancades-, quatre pèsols, i el brou de peix, concretament de rap. Cada vegada tinc més clar que el secret és posar-hi la salsa de la sípia. Encara no sé exactament què és però té un gust molt intens i espesseix el sofregit.

Mitjana de vedellaAvui ens hem decidit per la carn, que és ràpida de fer però que s'ha de menjar al moment. Vam comprar dues mitjanes de vedella i les hem fet a la planxa, acompanyades d'un carbassó i un pebrot verd, també a la planxa. Quan estan cuites, a foc alt, només cal posar-hi una mica de sal maldon, una mica de pebre i menjar-s'ho. La particularitat aquesta vegada és que hi hem posat també uns tomàquets fumats de la Patagònia, comprats el mes de gener a Ushuaia, de la marca Valleverde. A la Ro no li acaben d'agradar, però per a mi han estat tot un descobriment. Són molt similars als tomàquets confitats, però el procés d'elaboració és una mica diferent. Diu a l'etiqueta que els ingredients utilitzats són: tomàquets secs, oli de girasol, pebre negre, llorer, sal i fum. N'hauria d'haver comprat més... O haurem de tornar a Ushuaia ;-)

diumenge, de juny 18, 2006

Volver

Andrés Calamaro, Granada 16/06/2006Ahir al vespre i en companyia de Pavlito -tot just acabat d'arribar de los países-, vam anar a veure el polifacètic Andrés Calamaro, que presentava a Barcelona el darrer disc, Tinta roja. Una notable representació de la comunitat argentina que viu a Catalunya va congregar-se també a l'antic Palau d'Esports, rebatejat ara com a Barcelona Teatre Musical, per veure en directe la interpretació, personal i arriscada, dels tangos clàssics que ha gravat Calamaro en els dos darrers discos d'estudi. Tinta roja -que dóna nom al disc-, Mano a mano, Volver, Malena, El día que me quieras, Sur, Melodía de arrabal, Nostalgias, Por una cabeza, Sus ojos se cerraron, es van alternar amb altres -molt poques- peces anteriors: Estadio azteca, La libertad, El arriero, Las oportunidades, La ranchada de los paraguayos.
Amb una escenografia senzilla i un joc de llums subtil, el grup de músics -heterogeni per procedència i formació musical- va interpretar clàssics molt coneguts d'un gènere, el tango, que els puristes voldrien monolític i inamovible per sempre més, potser congelat el 24/06/35 a Medellín.
Amb el protagonisme just, el piano de José Reinoso -uruguaià, per cert-, la percussió de El Piraña i el baix d'Alain Pérez, ressaltaven els dos instruments clarament protagonistes: l'harmònica d'Antonio Serrano, que en cap moment va fer enyorar el bandoneó clàssic, i la guitarra de El Niño Josele, amb qui ja havia col·laborat Calamaro anteriorment.
Tot plegat un concert memorable i diferent. Potser preferim el Calamaro de sempre, el d'Honestidad Brutal, Alta suciedad, El Salmón o El regreso, o el de Los Rodríguez, posats a demanar impossibles, però no ens podem queixar. D'acord, Pavlito, no va tocar Los aviones, però va sonar Estadio azteca ;-)

dimarts, de juny 06, 2006

Thai Gardens

Dissabte, aprofitant el magnífic dia de primavera que més aviat semblava d'estiu, vam anar a dinar al Thai Gardens. Havíem reservat taula amb antelació, però segurament no hauria calgut: el local, tot i que al final semblava força ple, és molt gran.

Taula
El primer que crida l'atenció és la decoració, oriental, evidentment, però gens carregada. Llum tènue i flors per tot arreu. Diversos nivells de planta i un pis posterior, amb reservats, on les taules són gairebé arran de terra i els clients s'asseuen en coixins.

Carta 1
Ja hi anàvem amb la idea fixa de demanar el menú degustació, que és la millor manera de tastar-ho una mica tot, de fer-nos una idea general del que hi ha i de no lamentar-nos després per haver-nos equivocat de plat o perquè a la taula del costat en veus un que fa més bona pinta ;-)

Carta 2
L'elecció va ser tot un encert, i la presentació dels plats també. Dels entrants destacaven les cues de llagostí embolicades amb pasta d'arròs i les mandonguilles de llagostins i calamars cruixents.

Entrants
I dels plats principals em van agradar especialment els llagostins al curri groc, un curri molt aromàtic i molt suau però de gust intens. També el bou marinat. No vam deixar ni gota de salsa, barrejant-la amb l'arròs d'acompanyament.

Principals
Segurament el plat més senzill va ser el postre: Delicatessen de dolços i fruites tropicals. Bàsicament una mena de pudding de coco molt bo, acompanyat de fruites tropicals.


En fi, una bona opció de cuina thai a Barcelona, amb la possibilitat de degustar un menú complet -i prou generós- a un preu raonable: 29 € (sense beguda ni cafè).

divendres, de juny 02, 2006

Restaurant Unicornius

cRicardo NunoAvui he dinat a un vegetarià que s'anuncia com a 100% biològic, és a dir que utilitzen productes d'agricultura biològica. I m'ha agradat molt. És el Restaurant Unicornius. Està en ple centre, entre Catalunya i Universitat (Jovellanos, 2, entre Pelai i Tallers) i, a més a més, fan activitats culturals.

El menú està format per puré o gaspatxo (avui hi havia crema de pastanagues i ceba), bufet d'amanides, plat calent, pa (molt bo, integral amb sèsam) i postres. També es pot sopar de dijous a dissabte. Els quatres plats del menú són 10 €, però també pots fer mig menú (només dos plats) per 8 €, o un bufet d'amanides o d'altres combinacions. La beguda a part.

Jo he pres un mig menú format per un plat calent (verdures guisades amb arròs basmati i salvatge, molt bo) i un postre (un flam molt casolà). Hi havia tres plats calents per triar (a més els tenen exposats i així pots veure la pinta que fan) i molta varietat de postres (tots molt seductors). Les amanides també feien molt bona pinta. És a dir, molt recomanable: l'ambient molt agradable (música clàssica de fons) i el menjar molt bo. Repetiré segur.

divendres, de maig 26, 2006

Croquetes

croquetesAhir vam anar a casa de la Loli i del Bisteles i vam poder gaudir d'un sopar excel·lent. Voldria destacar sobretot les croquetes (les de la foto) que eren boníssimes. No és un dels plats que més m'agraden precisament perquè de vegades, si no són molt casolanes i estan molt ben fetes, no m'entusiasmen; però aquestes, per al meu gust (i per a la resta de comensals), eren perfectes. Li vaig preguntar el secret a la Loli (no ens enganyem, el Bisteles només havia ajudat a fer la forma) i em va comentar que, en lloc de beixamel, utilitzava el propi brou de coure la carn (a més amb una mena de "cocido" excepcional que li donava molt de gust a la carn). El resultat: unes croquetes molt denses, amb molta carn i sense beixamel (el que menys m'agrada de les croquetes). Excepcionals! Ru, hem d'aconseguir la recepta concreta i fer-ne!

dijous, de maig 25, 2006

Comparte tu frikismo

bibliotecària i el seu nòvioAvui, 25 de maig, és el dia de l'orgull friki i, per aquest motiu, segueixo el meme que proposen els de Microsiervos (o frikisiervos):
"comparte tu frikismo: revela al mundo tu frikismo enseñando y describiendo el objeto más friki que tengas en tu casa (...) en definitiva, cualquier tipo de objeto que al verlo puedas decir claramente: ¡eso sí que es friki!"
He de reconèixer que no deu ser l'objecte més friki de casa meva, però és el que tenia més a mà i amb foto. Es tracta d'una bibliotecària a l'estil més ranci possible (la vaig comprar en una biblioteca dels USA -allò sí són biblioteques, amb botiga de merchandising inclosa), que tinc custodiant una mini prestatgeria de llibrets petits d'obres clàssiques (que tot i ser lletra petita, es poden llegir). Això sí, li he buscat un nòvio perquè no estigui tan soleta.

Si algú és prou friki per continuar el meme, és lliure de fer-lo. Aquí teniu els objectes frikis dels frikisiervos: Alvi, Nacho i Wicho

divendres, de maig 19, 2006

Menú a l'Udon


Ahir vaig dinar un dels tres menús que proposa l'Udon: el Ramen a nena (podeu veure la carta a la web). És bastant bo i molt saludable. Aquest menú porta:

  • Chicken ramen (a la dreta): ramen -el fideu prim estil xinès- en brou tradicional japonès elaborat amb una base de soja, mirin (vi d’arròs dolç) i dashi (brou tradicional japonès elaborat amb alga kombu i bonítol sec laminat), amb pit de pollastre, espinacs i ceba tendra. Molt bo, a més el pit de pollastre tenia molt bon gust.
  • Yasai itame (a l'esquerra): verdures de temporada saltejades al wok i amb sèsam. Bones, però em van agradar més les verdures amb tempura que vam tastar l'altre dia
Tot plegat més la beguda 9.95 €. No és molt barat però és molt bo.

dijous, de maig 18, 2006

Bizcoflam

bizcoflam

El batejat com a "bizcoflam" és un postre molt senzill de fer i que queda bastant bé. És una mena de pudding (tot i que mai he sabut ben bé com es fa) però sense necessitat de forn. No sé d'on vaig treure la recepta.
Necessitem uns "bizcochitos" pel farciment, flam Royal i pinya. En un motlle (al principi el feia en un rodó, però últimament el faig amb un de plumcake allargat), hi poses al fons el caramel que ve amb el mateix flam, al damunt les rodanxes de pinya en almívar i, a continuació, vas posant els "totxos" dels "bizcochos". Mentre prepares això, es fa el flam i, quan ja està fet, es posa al damunt (els bizcochos el xuclaran tot). Es deixa refredar perquè se solidifiqui i se li dóna la volta (amb cura perquè caurà el caramel). No queda molt estètic però està molt bo.
El millor d'aquest postre és que es triga molt poc temps i no cal forn (mai no es crema ni surt malament), únicament cal calcular unes quantes hores perquè es refredi i es pugui solidificar (unes 4 com a mínim).

dilluns, de maig 15, 2006

M’agrada tornar a ser aquí tan aviat. Aquesta nit ens divertirem....

Badalona, 14/05/06Dels diferents tipus de fans de Bruce Springsteen, en destaquen dos. Els primers, potser la majoria, són els que no veuen vida més enllà, els que menyspreen tota la música que ignoren i idolatren el cantant al marge del que faci. Els altres som els que, havent escoltat molta música nord-americana, havent escoltat els grans mestres –des de Guthrie fins a Dylan, des dels Creedence Clearwater Revival fins a Neil Young, des dels grans cantants de blues als millors cantants de folk– hem arribat a la conclusió que gairebé ningú com ell ha estat capaç de recollir, recrear i sintetitzar tots aquells referents, musicals i vitals, que poblen l’imaginari de la societat en la qual viu.

Badalona, 14/05/06Potser per això el concert d’ahir que servia per presentar el darrer disc, We Shall Overcome: The Seeger Sessions va tenir tan bona acollida i ens va tornar l’Springsteen més pletòric, amb més ganes de divertir-se dalt de l’escenari. La riquíssima tradició del folk nord-americà, deutor de la música celta irlandesa, dels espirituals negres, d’una història violenta i sagnant, va aterrar al Pavelló Olímpic de Badalona amb la força brutal d’una big band –i la puresa dels instruments tradicionals–, formada per 20 músics capaços d’empeltar la sonoritat característica de Nova Orleans amb els aires country del far west. Durant dues hores i mitja Springsteen va repassar el nou disc a més de tres o quatre cançons de sempre arranjades per a la ocasió, alhora que oferia, a través de la música, pinzellades precises de la història recent.

Badalona, 14/05/06Es fa difícil explicar el plaer que se sent quan t'ofereixen aquella colla de cançons, tocades impecablement per un grup de grans músics que, tots alhora, són capaços de traslladar-te momentàniament als anys 20, a la riba del Mississipí. Com comentava la Mar, després d'advertir-me: 'ara diré una heretgia: no trobo a faltar la E Street Band per enlloc'. I això, dit per una springsteeniana de tota la vida, són paraules majors. Ens veiem a la tardor.

Badalona, 14/05/06

PD. Avís per a puristes: ja sé que Neil Young és canadenc, però la seva música s'emmarca en la mateixa tradició. O no?

dijous, de maig 11, 2006

Aigua

Aigua AquafinaAcostumo a tenir sempre a la feina una ampolla d’aigua per obligar-me a beure i la veritat és que funciona: si la tens a l’abast, beus. El que m’ha sobtat molt és la diferència de gust que hi ha entre les diferents marques. Per exemple, per al meu gust l’aigua de Pascual és dolentíssima i, en canvi, la d’Aquafina és una meravella.

Em té fascinada aquesta aigua perquè té un gust dolcet molt bo que em fa dubtar... d’on surt aquest gust? A més sembla com si tingués gas perquè quan l’obres sona. Aquafina és un producte de PepsiCola, i en principi no té cap caloria ni cap additiu estrany. També em desconcerten una sèrie de crítiques que he trobat sobre aquesta aigua, quan jo la trobo especialment bona i tinc comprovat que és l’aigua que més fàcilment m’entra.

dimecres, de maig 10, 2006

MeMe: la nevera

La porta de la neveraSeguint el MeMe de BCN mon amour, aquí teniu la nostra nevera. És una Liebher Comfort i deu tenir uns 5 anys. Som dos de família i, tot i que normalment dinem de carmanyola a la feina (preparat per nosaltres) i sopem a casa, no la tenim –ni de lluny- tan plena com la resta. Intentem descongelar-la un cop a l’any però em sembla que fa més d’un any que no ho fem...

El contingut
Els cinc ingredients que mai no falten a la nostra nevera són:
  • Llet, que només en prenc jo perquè al Ru no li agrada
  • Tomàquets, pernil i formatge perquè ens agrada esmorzar un bon entrepà
  • Tahina perquè fa uns quant mesos que en vam comprar dos pots i, per molt humus que fem, només n'hem pogut liquidar un (això sí, es conserva molt bé a la nevera).
Les cinc coses que mai no hi falten

divendres, de maig 05, 2006

Udon

Nabeyaki udonEntusiasmats amb els noodles del Wagamama a Londres, vam voler tastar-los a Barcelona i ahir vam anar a sopar a l’Udon. N’havíem llegit crítiques positives a Bueno para comer i a Comer japonés i hi vam anar amb moltes expectatives.

L’experiència va ser molt positiva. El lloc és petit però molt acollidor i el menjar és molt bo. És cert que encara teníem el record del Wagamama de Londres i no ens va semblar igual, però al final vam quedar molt satisfets. Hi vam anar amb amics i així vam poder veure diferents plats. Les quantitats són respectables i amb un únic plat pots sopar molt bé, però al final vam tastar totes les varietats: acompanyaments, plats principals, postres, cafès i tès. Les fotos més destacades dels plats són aquí.

Em vaig demanar un plat de wok i m’han quedat pendents per a la propera vegada els noodles en sopa (els de la foto). Els entrants també molt bons i les salses molt interessants. Vam retenir el nom de dues:
  • Yakitori: salsa especial per a broquetes elaborada amb salsa de soja, sake, mirin (vi d’arròs dolç que es fa servir per cuinar), sucre, sal i aigua.
  • Yakisoba: salsa elaborada amb tomàquet, ceba, poma, sucre, salsa de soja, sal y espècies, que vam tastar amb els plats de wok
Les postres també molt bones. Trobareu més explicacions dels plats a les fotos.