Volver

Ahir al vespre i en companyia de Pavlito -tot just acabat d'arribar de los países-, vam anar a veure el polifacètic Andrés Calamaro, que presentava a Barcelona el darrer disc, Tinta roja. Una notable representació de la comunitat argentina que viu a Catalunya va congregar-se també a l'antic Palau d'Esports, rebatejat ara com a Barcelona Teatre Musical, per veure en directe la interpretació, personal i arriscada, dels tangos clàssics que ha gravat Calamaro en els dos darrers discos d'estudi. Tinta roja -que dóna nom al disc-, Mano a mano, Volver, Malena, El día que me quieras, Sur, Melodía de arrabal, Nostalgias, Por una cabeza, Sus ojos se cerraron, es van alternar amb altres -molt poques- peces anteriors: Estadio azteca, La libertad, El arriero, Las oportunidades, La ranchada de los paraguayos.
Amb una escenografia senzilla i un joc de llums subtil, el grup de músics -heterogeni per procedència i formació musical- va interpretar clàssics molt coneguts d'un gènere, el tango, que els puristes voldrien monolític i inamovible per sempre més, potser congelat el 24/06/35 a Medellín.
Amb el protagonisme just, el piano de José Reinoso -uruguaià, per cert-, la percussió de El Piraña i el baix d'Alain Pérez, ressaltaven els dos instruments clarament protagonistes: l'harmònica d'Antonio Serrano, que en cap moment va fer enyorar el bandoneó clàssic, i la guitarra de El Niño Josele, amb qui ja havia col·laborat Calamaro anteriorment.
Tot plegat un concert memorable i diferent. Potser preferim el Calamaro de sempre, el d'Honestidad Brutal, Alta suciedad, El Salmón o El regreso, o el de Los Rodríguez, posats a demanar impossibles, però no ens podem queixar. D'acord, Pavlito, no va tocar Los aviones, però va sonar Estadio azteca ;-)