Can Frai (Badalona)

Diuen que una de les maneres efectives de precipitar el part quan ja s'ha sortit de comptes i la criatura es resisteix a sortir és caminar, caminar molt. Avui hem decidit anar fins al centre de Badalona a peu i tornar. Però per acabar de justificar les prop de tres hores invertides calia un objectiu llaminer, que en aquest cas ha estat un dinar a Can Frai, un restaurant en què ja ens havíem fixat però que encara no havíem tingut ocasió de tastar.

La carta és extensa, amb una forta presència de peixos i mariscs sense oblidar les carns. Cuina catalana de tradició marinera, plats elaborats i postres delicioses. Els preus són equilibrats -atesa la qualitat- i els dies de cada dia fan un menú al migdia amb preus més ajustats i sense renunciar a la qualitat general de la casa. L'entorn és acollidor i la decoració encertada, respectant la línia original de la masia restaurada i conservant els elements característics d'aquest tipus de construccions vora el mar: el pati interior, el pou, el safareig.

Haver de decidir només un primer i un segon és prou difícil, però com que hi tornarem aviat -espero-, la tria ha estat més fàcil: sopa de rap a l'estil dels pescadors i graellada de verdures de primer.

Graellada de verdures

Els segons plats potser costen una mica més perquè toca decantar-se per la carn o el peix. Hi ha tanta oferta que és difícil renunciar a tres o quatre opcions que deixarem per més endavant. Finalment hem optat pels medallons de filet de bou amb salsa empordanesa i formatge de cabra gratinat i bacallà a la mel amb tatin de poma.

Bacallà a la mel

Medallons de filet de bou amb salsa empordanesa

I finalment les postres, que mantenen el llistó tan alt com els plats principals: mousse de torró de xixona amb xocolata calenta i farcellets de crema -i un de xocolata, combinació gentilesa del cambrer-, fets amb una finíssima pasta de full i la crema o la xocolata desfeta a dins.

Mousse de xixona

Farcellets de crema

En definitiva, un dinar notable que justifica amb escreix la passejada i el cansament.

Restaurant Can Frai
Sant Pere, 11
08911 Badalona | Mapa
Telèfon: 93 384 07 18
http://www.canfrai.com

Ja tenim super-olla!

Avui hem comprat una olla enorme per fer un super-brou d'hivern. Fins ara teníem l'olla de la dreta, però quedava una mica petita quan ficaves tots els ossos i demés històries per fer brous. Ara, amb la de l'esquerra, em sembla que sortirà molt més brou: fa 28 cm. de diàmetre i 24 cm. d'alçada, quina canya! Un dia d'aquests he de fer una escudella o alguna cosa similar...

Ja tenim pernil!

Ja tenim pernil!

El nostre primer pernil i està ... boníssim. El Roc sembla que vindrà amb un pernil sota el braç per anticipat (i que els seus pares ja han pogut degustar abans de veure'l)

26 llibres en un any

Si l'any passat l'iniciava amb el propòsit de llegir 50 llibres en un any, he de dir que no va poder ser i que intentaré portar-lo a terme aquest 2007; el 2006 va passar únicament amb 26. Al final vam fer un joc conjunt amb altres amics i vam elaborar un wiki d'accés privat on cadascú composava la seva llista. Els guanyadors -Pavlito i Raki- van quedar empatats a 29, sembla que és difícil aconseguir els 50. La meva llista és la següent:

1. Marina, José Antonio. Por qué soy cristiano. Barcelona: Anagrama, 2005. 152 p. Excel·lent. Teologia. Llegit 27/1/06
2. Saramago, José. El Evangelio según Jesucristo. Barcelona: Suma de Letras, 2001. 478 p. Excel·lent. Ficció / religió. Llegit 2/3/06
3. Rivas, Manuel. Què vols de mi, amor?. Barcelona: Proa, 1997. 179 p. Avorridet. Ficció / contes. Llegit 19/3/06
4. Simó, Isabel-Clara. Si em necessites, xiula. Barcelona: Edicions 62, 2005. 143 p. Molt bo. Biografia de la Montserrat Roig. Llegit 5/4/06
5. Sust Novell, Xavier. Tornar a Londres: guia per als qui han vist el Big Ben. Barcelona: Mina, 2005. 128 p. Bo. Guia viatges de Londres. Llegit 11/4/06
6. Szabó, Magda. La porta. Barcelona: La Magrana, 2005. 271 p. Molt bo. Ficció. Llegit 4/5/06
7. Casciari, Hernán. Más respeto que soy tu madre. Barcelona: De Bolsillo, 2006. 270 p. Bo. Ficció, humor. La versió llibre d'un dels blocs de l'autor
8. Sándor, Márai. El último encuentro. Barcelona: Salamandra, 2006. Bo. Ficció. Tot i que al principi no em va enganxar, al final es fa interessant i està bé, però no és la meravella que m'havien venut. 188 p. Acabat el 10/5/06
9. Auster, Paul. Bogeries de Brooklyn. Barcelona: Ed. 62, 2006. 313 p. Excel·lent!. Molt recomanable. Acabat el 14/5/06. Explica la història el Nathan Glass, un jubilat que torna a Brooklyn buscant un lloc tranquil on morir (està malalt) i allà es troba amb el seu nebot Tom i al cap d'aquest. I va narrant les peripècies d'aquests personatges. Està ambientat a Brooklyn a l'any 2000; és un plaer veure com van a menjar als diners, a les llibreries... molt guapo!
10. Luis Fernando Moreno Claros. Schopenhauer: vida del filósofo pesimista. Madrid: Algaba, 2005. 351 p. Acabat 24/5/06. Correcte, per curiosos de la filosofia. Resulta interessant la vida d'aquest presumptuós filòsof que es considerava el millor de tots i el que havia solucionat tots els problemes filosòfics. Era insuportable, vanitós a més no poder i odiava als professors de filosofia i en especial a Hegel (va fer coincidir les seves classes amb les d'ell però mentre Hegel tenia la classe plena, Shopenhauer només tenia uns 5 alumnes). Al final de la seva vida va poder gaudir una mica de l'èxit de les seves obres però al principi, el més absolut silenci. També és curiosa la seva infantesa, l'educació de viatges i d'estades a diferents països per conèixer les diferents llengües (de fet també volia traduir al diferents filòsofs però els editors no volien saber res dels seus oferiments de traducció).
11. Pedrolo, Manuel de. Obres púbiques. Barcelona: Ed. 62, 1992. 175 p. Acabat 2/6/2006. Bé, correcte, molt guarret (és com una pel·li porno: tot d'escenes de sexe explícit sense molt d'argument -bé, una mica, que sinó el Ru em pega!). Com a mínim serveix per ampliar el vocabulari: tall, vara... L'obra es va publicar després de la seva mort (és de 1971).
12. Murakami, Haruki. Tòquio blues. Barcelona: Empúries, 2005. 302 p. Recomanació de la Raki i l'Anglada. Està bé, al principi em va fer molta gràcia com la cultura japonesa resultava molt propera a la nostra, occidental total, semblava un Paul Auster, però molt més pessimista. Això sí, són tot desgràcies i gent que se suïcida. Està molt bé, però no és l'alegria de la huerta. 16/6/06
13. Vicki, Iovine. Nueve meses y nueve mil dudas: todo lo que tu médico no te ha explicado. Barcelona: De Bolsillo, 2004. 364 p. El primer de tot el llistat de llibres de prenyàs que llegiré al llarg d'aquests mesos. Està bé perquè és la perspectiva d'una americana que ha tingut 4 fills i explica les coses que poden interessar a les prenyades però des del punt de vista de les "amigues" perquè no és metge ni molt menys. De fet les seves recomanacions moltes vegades són políticament incorrectes: quan l'embaràs ja estigui avançat i no es pugui dormir, recomana una copeta de vi abans de dormir (ai las cogorzas que haurà agafat la tia...). Llegit 26/6/06.
14. Auster, Paul. Leviatán. Barcelona: Anagrama, 1999. 269 p. Acabat el 28/6/06. Doncs molt bé, com tots els de l'Auster: escrit amb molta gràcia, proper (cultura americana), amb el seu argument que et deixa una mica d'intriga... molt recomanable.
15. Roig, Montserrat. Ramona, adéu. Barcelona: Edicions 62, 1992. 166 p. Acabat 4/7/06. Molt interessant la història de tres generacions de dones (àvia, mare i filla) totes elles anomenades Ramona tot i que utilitzen el diminutiu de Mundeta. Començaments de segle, anys 30 i anys 60. Tres generacions de dones i tot explicat des de la paraula de la Roig que és una delícia. Molt recomanable.
16. Pedrolo, Manuel de. Mecanoscrit de segon origen. Barcelona: Ed. 62, 1996. 180 p. Acabat 14/7/06. Entre lectures de prenyàs aprofito per llegir els clàssics que no vaig llegir a l'institut. M'ha fet gràcia la història, està bé. Recomanable però suposo que ja l'heu llegit tots.
17. Sorribas, Sebastià. El zoo d'en Pitus. Barcelona: La Galera, 2005. 149 p. Llegit 3/8/2006. No me'l vaig llegir quan tocava (als 8 anys) i feina feta no fa destorb.
18. Roca, Elisenda, Carlota Basil. Què puc menjar si estic embarassada?. Barcelona: Rosa dels Vents, 2004. 151 p. Acabat 19/8/06.
19. Katzenbach, John. La historia del loco. Barcelona: Ed. B, 2004. 495 p. Acabat el 24/8/06. Està molt bé, uns assassinats on cal descobrir qui és l'assassí i tot això dins d'un psiquiàtric, a més la descripció de com se sent l'esquizofrènic que explica la història és molt bona, també tota la vidilla del psiquiàtric. Molt interessant, potser em llegiré un altre llibre que he vist que ha sortit d'aquest autor (ja em vaig llegir El Psicoanalista d'ell i estava també molt bé, són llibres de misteri i que enganxen).
20. Reza, Yasmina. En el trineo de Schopenhauer. Barcelona: Anagrama, 2006. 82 p. Sí, ja sé que és una estafa perquè només té 82 p., però és que l'autora ve del món del teatre i sembla més aviat això, són una sèrie de monòlegs que tenen la seva gràcia tot i que jo me l'esperava més sucosa i molt més llarga. Vaig llegir que anava d'un professor de filosofia entusiasmat amb Spinoza però que cau en una depressió que li fa navegar amb Schopenhauer. No està malament, però "me sabe a muy poco", prometia més. Acabat 28/8/06
21. Audrey Niffenegger. La mujer del viajero en el tiempo. Barcelona: De Bolsillo, 2006. 601 p. M'ha agradat molt aquesta història d'un bibliotecari de Chicago (biblioteca Newberry) amb una disfunció genètica que li fa viatjar involuntàriament en el temps. És de fet una història d'amor problemàtica. Acabat 26/9/2006.
22. Extxebarría, Lucía. Un milagro en equilibrio. Barcelona: Planeta, 2006. 446 p. Acabat 12/10/06. Quin trunyu aquest Premi Planeta 2004. Per passar l'estona que sinó... el pitjor que m'he llegit d'ella o deu ser que ja estic una mica farta.
23. Capdevila, Carles. Criatura i companyia. Barcelona: La Campana, 2000. 193 p. Es sobre el rotllo aquest de la benvinguda de nous membres a la família. És divertidet. Acabat 14/10/06.
24. Taylor, Kressmann. Adreça desconeguda. Barcelona: La Magrana, 2004. 76 p. Acabat 23/10/06. Sí, ja sé que és un altre microllibre però me'l va recomanar el Ru a instàncies del Borroka. Està bé, és l'intercanvi de cartes entre un jueu que viu a San Francisco i el seu soci que torna a Alemanya al 1933 i la seva evolució política.
25. Ernst H. Gombrich. Breu història del món. Barcelona: Empúries, 1999. 303 p. Està bé, fa un recorregut per tota la història mundial. Acabat 27/10/06
26. Tolstoi, Leon. Guerra y paz. Barcelona: Juventud, 2002. 511 p. Acabat 11/12/06. Està bé, tot i que de vegades semblava Corin Tellado amb les històries d'amor... eren tots uns nenazas enamorats! i Napoleó de fons

Regals de reis gastronòmics

Aquest any també hem rebut regals gastronòmics. De llibres, el Corpus de la cuina catalana, de l'Institut Català de la Cuina (regal meu al Ru), de Columna. Conté més de 900 receptes de la cuina catalana tradicional ordenades alfabèticament i també amb índex. És una mena de catàleg exhaustiu dels plats de la cuina tradicional catalana, un inventari del patrimoni popular gastronòmic català. Les receptes estan explicades amb molta claredat i amb les possibles alternatives. Fins i tot el llibre porta un plàstic protector per utilitzar-lo a la cuina.

L'Oriol ens ha regalat un fantàstic joc de ganivets Esteel perquè el Ru no pugui dir que no té eines bones per cuinar:

Sopar de Cap d'any

Estem intentant fer bondat amb el menjar, sobretot tenint en compte els excessos de les Festes. Per això el menú de la nit de cap d'any havia de ser forçosament lleuger. Havíem pensat en una sopa de peix i pop a la gallega, però al final hi vam afegir una mena d'entremès per aprofitar un pit de pollastre que hi havia a la nevera.

Pollastre amb verdures: es talla el pit de pollastre ben net a trossets petits i es posa una estona a macerar amb sal, pebre, farina de blat de moro i salsa de soja. Passada aquesta estona es cou en una paella -o wok- a foc viu remenant constantment per evitar que es cremi. Es reserva. Tot seguit es posa la ceba tendra i el pebrot amb la mica d'oli que queda i també a foc viu. Quan estan una mica cuits s'hi afegeix el pollastre i es donen un parell de voltes. La gràcia és que les verdures quedin cuites per fora però amb consistència i que el pollastre es mantingui tendre. Un raig de salsa de soja al final tampoc hi fa cap mal...

Sopa de peix: se sofregeix la ceba, pastanaga, api, alls; s'hi afegeix sal, canyella i nou moscada. Afegim tomàquets ratllats i l'aigua. Es deixa una horeta o menys i, a continuació hi posem les espines i caps de lluç, rap o el peix que es vulgui. Es deixa una mitja hora més i després s'hi posen calamars i gambes (prèviament passats per la paella). Per últim cal afegir els fideus de sopa (20 gr. per ració). Els caps de peix es poden escurar un cop cuits per aprofitar-ne la carn, que sempre s'agraeix trobar-ne a la cullera.

Pop a la gallega: El teníem pendent i finalment ens hi vam atrevir. En principi la recepta és ben senzilla, però havíem sentit tantes llegendes sobre la cocció del pop que ens feia una mica de por. Va sortir molt bo, tendre, gelatinós i gustós. El pop havia estat congelat -ho recomanen perquè quedi més tendre- i vam seguir el ritual d'espantar-lo tres vegades, acció amb la qual se suposa que es trenquen les fibres. Per fer-ho cal submergir el pop uns segons en aigua bullint amb sal i repetir l'operació tres vegades. Finalment es deixa coure en l'aigua junt amb les patates. Suposo que el temps de cocció depèn també de la mida de la peça, però nosaltres el vam tenir 30 minuts -tot i que amb menys estona potser n'hi hauria hagut prou. Un cop fred es talla a trossets petits i s'hi posa pebre vermell dolç -i una mica de picant, pel meu gust- i un bon raig d'oli d'oliva verge. Va quedar deliciós.

Flam d'ou: Sense comentaris, era comprat ;-) Això sí, industrial però digne, que encara es poden trobar flams decents sense excessos de química.

Restaurant Fuji

Rotllos de vedella a la planxa amb formatge i cebes (Gyniko no rolumaki)

L'altre dia vam anar a sopar a un japonès. Sí, estic fent una dieta una mica singular però s'ha de reconèixer que el menjar japonès és molt saludable. A més, estàvem de celebracions. Vam anar al Restaurant Fuji (c/Balmes, 203, 08006 Barcelona, 93 217 61 55) i vam compartir aquests plats:

• Kushi-yaki ebi (pinxos de gambes). Molt bons.
  
• Sushi no moriawase (peix cru variat amb arròs). De fet, el més interessant del menjar japonès (el peix cru) a mi no m'entusiasma, tot i que al Ru li va agradar força. Ji havia salmó, tonyina, llagostins, pop, llobarro...
  
• Gyuniko no rolumaki (rotllos de vedella a la planxa amb formatge i ceba tendra), el de la fotografia, estava excel·lent. Acompanyat de patates fetes així de finetes. El millor, sens dubte.
• Gyuniku to karee udon (fideus amb vedella, verdures i salsa al curri). Molt bo.
  
• Gyuniku to karee gohan (arròs al curri amb pollastre). També molt bo.
  

De postres vam tastar trufes japoneses de te i de sake, i el té japonès (amb arròs)

Peix cru variat amb arròs (Sushi no moriawase)

Pastís de poma capgirat

Pastís de poma capgirat

En un altre dels àpats nadalencs, vaig fer el pastís que traduïa Bcn mon amour i el resultat ha estat fantàstic. Bé, precisem: la "pinta" del pastís era una mica penosa perquè com es tracta d'un pastís de poma "capgirat", les pomes les poses al fons del pastís i, quan el tombes, és quan venen els problemes perquè no acaba de caure tot bé. L'he de tornar a fer i intentar que no s'enganxi la poma; potser tombant-lo de seguida per intentar que tota la poma amb el sucre caigui com correspon i no es quedi enganxada al motllo. La foto és del tros que millor va quedar. Això sí, el gust és una delícia...

La recepta (la copio de Bcn mon amour) és:

Ingredients:

- 250 g farina
- 2 ous
- 120 g sucre (i algunes cullerades més pel fons del motlle)
- 1 got de llet
- 90 g mantega
- 60 g iogurt
- 1 sobre llevat
- 4 pomes
- 1 llimona

1.- Talleu les pomes: dues a daus ben petits i dues a làmines. Poseu-les en 2 recipients separats i ruixeu-les bé amb el suc de la llimona.
2.- Munteu les clares a punt de neu, i afegiu-hi 3 cullerades de sucre una per una.
3.- Munteu els rovells amb la resta del sucre fins que siguin clars i espumosos. Afegiu-hi la farina, la llet, la mantega estovada, el iogurt i el llevat. Barregeu-ho tot bé.
4.- Afegiu les clares muntades i barregeu a poc a poc amb una espàtula. Finalment, afegiu els dauets de poma.
5.- Unteu un motlle amb una mica d'oli i poseu una mica de farina per les vores.
6.- Espargiu abundant sucre (una mica de blanc i una mica de morè) i disposeu les pomes formant cercles concèntrics. Aboqueu la massa a sobre.
7.- Poseu al forn ventilat a 180° per 45-55 minuts [el meu forn no és ventilat però de tota manera no va estar més d'una hora]

Postres de Sant Esteve

Torrons

Per Sant Esteve la sogra va portar torrons (que no hem comprat perquè estic a dieta i intentem fer el màxim de bondat). Comprats a la pastisseria El Bocí de Sant Gervasi (fa poc es deia El Mos, però van haver de canviar el nom), a la cruïlla entre Via Augusta i Lincoln. La pastisseria és tota plena de coses delicioses i aquests torrons són una meravella; el meu preferit és el de rovell d'ou però els altres també estaven molt bons: cafè, praliné i xocolata amarga.

Nit de Nadal

Lluç farcit

Ahir vam anar a sopar a casa dels cunyats i ens van fer un menú exquisit. De primer, gambes amb una salsa boníssima, feta a partir de brou de peix amb una picada de pinyons torrats, all, julivert, llorer, bitxo, pebre blanc i pa fregit.

De segon, el lluç farcit de la fotografia: entre els lloms del lluç hi havia salmó fumat, pernil dolç i formatge, tot això sobre una capa de patates i ceba. Una delícia.

I de postres...

gelat de torró de Xixona: es fa bullir mig litre de llet, s'afegeix una tauleta de torró de Xixona esmicolat, a continuació mig litre nata líquida i dues cullerades de sucre. Tot ben batut i es posa en motlles que posem al congelador. Estava molt bo.

Canelons

Ja tenim enllestits els típics canelons de Sant Esteve, els que farem el 26 de desembre, i, per descomptat, ja els tenim convenientment congelats. El Ru s'ha endut a la feina un parell de racions, per a ell i el seu company de feina, per tastar-los. Sembla ser que han quedat bé (la fotu és d'avui mateix que se'ls han cruspit).

A l'hora d'elaborar-los vaig tenir present diverses receptes però al final em vaig decantar per la típica que fa ma mare i només vaig ometre algun ingredient per intentar fer-los amb el mínim de calories possibles. Vaig posar a rostir:

• Carn de vedella, carn de porc, pit de gall d'indi i pit de pollastre
• Ceba, pastanaga, tomàquet, all, julivert i llorer
• Vi blanc, sal, pebre, nou moscada (que m'encanta), canyella, i no sé si li vaig posar alguna cosa més.

I res, tot això fent-se a poc a poc a la cassola (feia una oloreta...) i després picar-lo i a omplir canelons. N'he fet 60 i els he congelat tots, fins i tot la pasta que ha sobrat i que ja veurem com la farem (pot ser una lasanya?).

Thai Gardens

Dissabte vam anar a sopar al Thai Gardens. Era la segona vegada que hi anàvem. El primer cop vam optar pel menú degustació que ens va encantar. En aquesta ocasió vam escollir un plat principal amb acompanyaments i alguns entrants per compartir.

Del que vam provar, s'ha de destacar el pollastre agredolç de la fotografia, molt tendre i amb un gust deliciós, sobretot la salsa "dolceta" de tomàquet.

També les vieires dels entrants estaven molt bones (mireu quina foto més suggerent) i cal destacar també la seva selecció de té, en concret el de canyella que estava molt bo.

Pastís de pastanaga

Després de molts dies (i mesos) sense dir res, avui retornem al món de les receptes amb un clàssic que ja hem provat moltes vegades. És una recepta de la mare del Ru i últimament estem enganxats. Surt boníssim. És com un plum-cake però amb menys contingut calòric i més saludable perquè poses menys mantega i afegeixes la pastanaga i les nous (calòriques però sanes).

Ingredients:

• 150 gr. mantega
• 200 gr. sucre
• 4 ous
• 100 gr. nous pelades
• 200 gr. pastanaga ratllada
• 150 gr. farina
• 1 sobre llevat

Barregem la mantega fosa més el sucre i els rovells d’ou.
Afegim les nous esmicolades (jo ho faig a mà) i la pastanaga ratllada. Barregem.
Afegim la farina i el llevat i tornem a barrejar.
Per últim afegim les clares a punt de neu.

Posem la pasta en un motllo (jo n'utilitzo un, de plum-cake) prèviament untat amb mantega. El posem al forn a foc alt i cada 10 minuts abaixem la temperatura. Depenent del forn, triga més o menys, en el nostre cas una hora.

Font: recepta barreja d'una d'Arguiñano i de l'avia Remei

Els Roures

Si mai aneu al Berguedà i busqueu un bon restaurant per dinar, a la carretera dels Rasos de Peguera, més o menys a l'alçada d'Espinalbet (al kilòmetre 4) i dins del terme municipal de Castellar del Riu, hi trobareu Els Roures. És un restaurant de muntanya que basa la seva oferta en els productes del Berguedà -bolets, pèsols negres, embotits, vedella...- i que, a mig camí entre la recuperació de la cuina tradicional i la innovació, ofereix una cuina cuidada i elaborada a uns preus més que raonables. Recomanem especialment les patates emmascarades -patata bullida, posteriorment aixafada i passada per la paella amb carn de botifarra negra i acompanyada de cansalada viada- o, si sou agosarats, el plat del dimoni, una síntesi entre els productes de conserva i els autòctons, que combina les patates emmascarades amb col en vinagre, olives negres, una arengada, cansalada viada i una mica de bitxo. Segurament deu el nom als gustos forts del vinagre que conserva la col, la sal que conserva l'arengada i el bitxo que ho acompanya tot.

Els segons es basen principalment en la carn a la brasa -xai, porc, vedella, pollastre, conill- o guisada -vedella amb bolets; mentre que les postres sorprenen per la seva elaboració. Una de les millors opcions de la zona, sense cap dubte.

Els Roures

Ctra. dels Rasos de Peguera, km 4
08619 - Castellar del Riu
Tel: 938213561
Fax: 938212597
els_roures@hotmail.com
http://www.rouresbergueda.com

Marmitako

Després d'una primera part de vacances berguedanes i de menjar molta carn i embotits d'elaboració tradicional, ens hem proposat recuperar el peix. El cap de setmana vam fer una paella, rap al forn, verat a la planxa, i avui he decidit intentar un marmitako, no sé si per un atac de nostàlgia cap a aquell bonic país germà del nord, perquè sembla que la rigorositat estival s'acaba o perquè ja teníem la tonyina.

Ingredients:

• Tonyina -ventresca en aquest cas perquè ja la tenia-, uns 500 grams.
• 1/2 quilo de patates vermelles
• Una mica de vi blanc
• Una ceba tendra grossa
• Un porro
• Un pebrot verd
• Un parell de tomàquets madurs
  
• Uns 100 grams de carn de pimiento choricero -que no sé traduir de cap manera, s'agrairan propostes ;-)
• Julivert picat
  

Preparació:

• Se sofregeix la ceba tendra, el porro i el pebrot verd ben picats a foc lent.
• Mentrestant es bull tres o quatre minuts la tonyina tallada a daus, i es reserva amb l'aigua a part. En aquest punt hi ha divergència d'opinions, hi ha receptes en què la tonyina es cou directament al final amb la resta d'ingredients, però coneixent l'aversió de la mestressa cap al peix poc cuit, he preferit assegurar-me'n.
• Quan les verdures estan ben sofregides s'hi afegeixen les patates -trencades, no tallades-, una mica de vi blanc i es deixa evaporar l'alcohol.
• Tot seguit es cobreixen les patates amb el brou que hem fet servir per bullir la tonyina i les fem coure.
• Quan les patates són gairebé cuites, s'hi afegeix el tomàquet (prèviament pelat, sense llavors i picat) i la carn del pimiento choricero. Es deixa coure tot plegat un minuts.
• S'afegeix la tonyina, la sal, el pebre i el julivert picat, i es deixa coure uns 5 minuts més.
• S'aconsella no servir el plat immediatament sinó deixar-lo reposar una estona. Ja veurem com haurà quedat...
  

Mandonguilles amb sípia

No he trobat cap recepta que em convenci i he optat per fer una mena de mig camí entre els calamars i el fricandó, amb alguna petita variació que se m'ha acudit. El resultat el sabrem demà, que avui, mentre algun privilegiat dinarà als 4 gats, servidor mirarà de sobreviure al menú de can Soteras.

Ingredients:

• 2 cebes tendres
• 2 tomàquets madurs ratllats
  
• 2 sípies
• 350 gr. de carn de vedella picada
• 350 gr. de carn de porc picada
• Una mica de fumet de peix (en aquest cas de rap, que el teníem al congelador)
• un ou
• una mica de canyella
  
• julivert
• farina
• llet
• molla de pa
• Vi blanc
• sal
• pebre
• xocolata de cobertura
  
• Per a la picada: un all, julivert, 6 ametlles, 6 avellanes, una torradeta

Preparació:

• Es barreja la carn de vedella i la de porc amb la molla de pa -prèviament banyada amb llet-, el julivert, l'ou, sal, pebre i canyella. En aquest cas no hi ha all perquè m'ho han prohibit rotundament. Coses dels fàstics...
• Es fan les mandonguilles, s'enfarinen i es fregeixen breument. Es reserven.
• Amb el mateix oli se sofregeixen les cebes ben picades. Quan estan daurades s'hi afegeix la sípia tallada a trossos petits. Una mica més tard, el vi blanc i es deixa que s'evapori l'alcohol. Tot seguit s'hi afegeix el tomàquet ratllat i es deixa coure tot junt.
  
• S'afegeixen les mandonguilles a la cassola, incorporant-hi el suquet que han deixat anar. S'afegeix el fumet de peix -al qual prèviament he posat la salsa de la sípia perquè tingués més gust i l'he fet bullir- i es deixa coure tot plegat una estona, potser 20-25 minuts.
• Per espessir la salsa hi he afegit una mica de xocolata de cobertura ratllada, amb compte, que massa potser hi doni més gust que no caldria. Després de remenar-ho bé hi he incorporat la picada i he deixat que cogués 20 minuts més.
  

Jugant amb el wok

Fa dies que vaig comprar uns noodles xinesos -de la marca Blue Dragon, que són els que hi havia- i no trobava el moment de fer-los, però avui finalment m'he decidit. Després de mirar-me múltiples receptes orientals i les tècniques de cocció del wok, he optat per fer un poti-poti com m'ha vingut de gust i amb el que tenia més a mà. El resultat són uns noodles amb vedella molt bons.

Ingredients (per s dues persones):

• 250 gr. de vedella tallada molt prima i a tires
• 1 ceba tendra grossa
• 1 pebrot verd
• una cullerada de fino La Ina -no tenia licor d'arròs i m'ha semblat un bon substitut ;-)
  
• una cullerada de salsa de soja
• una culleradeta de farina de blat de moro
• unes gotes d'oli de sèsam
• un paquet de Medium Wheat Wok Noodles (300 gr.)
• sal
• pebre

Preparació:

1. He tallat la carn a tires i l'he deixat macerant vint minuts amb la farina, el fino, la salsa de soja i l'oli de sèsam.
2. Passat aquest temps i amb el wok molt calent he saltejat la carn el temps just de coure-la i que quedés molt tendra, amb una mica d'oli.
3. He reservat la carn i he posat la ceba tendra, remenant constantment. Al cap d'una mica, el pebrot, a foc més aviat alt i mirant que no es cremi.
4. Tot seguit hi he afegit els noodles i la carn, coent-ho tot junt uns tres minuts i sense parar de remenar.
5. Una mica de sal, una mica de pebre i una mica més de salsa de soja (al gust).

Per ser la segona o tercera incursió amb el wok no està gens malament. Potser faltaria alguna espècie exòtica, un pèl de picant, però com a aproximació primerenca no està gens malament. Veurem què hi diu la mestressa...

Més enllà de la cuina

Dijous al vespre la Raki i el Marc ens van convidar, més que a sopar, a gaudir d'una experiència insòlita on les sorpreses se succeïen i els gustos, les presentacions i les textures descobrien, a cada plat, nous horitzons. El menú el formaven 10 plats, molta traça, una tècnica depurada i la paciència imprescindible que requereix tota creació.

Per començar, cogombre amb curri i iogurt grec.

Una espècie de sangria, més densa i propera a un puré de fruites.

Una de les estrelles de la nit: truita de patates. La ceba confitada amb oli, la patata al punt just i l'ou amb una textura líquida sorprenent. Una delícia!

Una altra sorpresa notable, i aquesta més nostrada. Pa amb tomàquet i pernil. Com ens explicava el Marc després, concretament pa d'arròs

Plàtan arrebossat amb tempura i sèsam i fregit, acompanyat de sal Maldon que contrastava molt encertadament amb la dolçor del plàtan. Coses com aquesta són les que em reconcilien amb els plats de contrastos.

Espàrrecs amb mahonesa i olives picades. Cremós i fresquet, proper a altres cremes fredes però amb l'originalitat dels gustos barrejats.

Pimientos del padrón amb sal gruixuda. I com diu la dita, Déu n'hi do del que picava algun!

Pel meu gust, junt amb la truita i el plàtan, un dels millors: carpaccio de bacallà acompanyat amb oli i fruits secs, sobre torrades. El bacallà amb un toc fumat perfectament conjuntat amb els fruits secs.

Vedella acompanyada d'una torrada amb brie fos al forn.

I, finalment, una espècie de mojito: gelat de vainilla amb gelatina de rom i una fulla de menta.

El balanç de tot plegat no pot ser més positiu: una vetllada amb bons amics i on la cuina creativa va tenir el protagonisme que mereixia, amb la curiositat que despertava cada plat entre els convidats i l'explicació de l'artista. Una festa absoluta a nivell visual, per una presentació tan cuidada com la preparació; i, per descomptat, a nivell de gust i olfacte, sense oblidar les textures. Després d'això només podem donar les gràcies i prometre que ens hi esforçarem -sempre dins de les nostres evidents limitacions- quan convidem nosaltres ;-)

Meme de la truita

Seguint el meme de la truita de Pisto, aquí teniu una de les nostres truites. La foto no és d'ara (em costa molt dedicar-me a la cuina ara que estic prenyada perquè tot són fàstics) però va ser una de les primeres que vaig fer. Crec recordar que era una clàssica truita de ceba i patata molt feta, perquè normalment m'agrada així (tot i que també m'agraden de menys fetes). N'he fet algunes de les clàssiques alternatives a la de patates: de carbassó (amb la variant de fer el carbassó al vapor), de pebrot i d'espinacs; alguna vegada he afegit llet a la massa o llevat (tot i que no m'acaba de convèncer), o he batut molt l'ou per intentar fer-la més tendra. També vaig provar de fer algunes innovacions per no carregar la truita amb molt d'oli (sempre utilitzo oli d'oliva, és clar) fent les patates al vapor i no posant ceba, però no sempre quedava del tot gustós (això sí, no tenia gens d'oli i alguna vegada va quedar força bé). Respecte a si és millor freda o calenta, o d'avui o del dia anterior no sé ben bé per quina decantar-me: freda i del dia anterior està molt bona, però també són bones del mateix dia.

Justament ahir vam poder gaudir d'una altra versió de truita de patates, en aquest cas, deconstruïda i feta pel Marc. Va ser tot una delícia. Ja en parlarem més d'aquest sopar de "cuina d'autor". Aquí teniu la foto i, tot i que no ho sembla, això és una exquisida truita de patates amb ceba amb un gust increïble i, com es pot apreciar, poc feta. La presentació no podia ser més desconcertant. Un veritable plaer!

Torrada amb escalivada i tonyina

Ahir, que després de molt insistir em van autoritzar finalment a fer escalivada, vam aprofitar per fer un sopar ràpid. La teníem feta des del matí, de manera que només havíem de torrar les llesques de pa de pagès, posar-hi tires d'albergínia i pebrot, una mica de sal Maldon -segons la Ruscalleda i jo mateix, la Ro diu que no cal-, oli d'oliva verge extra i llestos. El resultat va superar l'exigent -i una mica desconcertant- paladar de la mestressa ;-) Ufff, prova superada.