Ahir al vespre i en companyia de
Pavlito -tot just acabat d'arribar de
los países-, vam anar a veure el polifacètic
Andrés Calamaro, que presentava a Barcelona el darrer disc,
Tinta roja. Una notable representació de la comunitat argentina que viu a Catalunya va congregar-se també a l'antic Palau d'Esports, rebatejat ara com a
Barcelona Teatre Musical, per veure en directe la interpretació, personal i arriscada, dels tangos clàssics que ha gravat Calamaro en els dos darrers discos d'estudi. Tinta roja -que dóna nom al disc-, Mano a mano, Volver, Malena, El día que me quieras, Sur, Melodía de arrabal, Nostalgias, Por una cabeza, Sus ojos se cerraron, es van alternar amb altres -molt poques- peces anteriors: Estadio azteca, La libertad, El arriero, Las oportunidades, La ranchada de los paraguayos.
Amb una escenografia senzilla i un joc de llums subtil, el grup de músics -heterogeni per procedència i formació musical- va interpretar clàssics molt coneguts d'un gènere, el tango, que els puristes voldrien monolític i inamovible per sempre més, potser congelat el 24/06/35 a Medellín.
Amb el protagonisme just, el piano de José Reinoso -uruguaià, per cert-, la percussió de
El Piraña i el baix d'Alain Pérez, ressaltaven els dos instruments clarament protagonistes: l'harmònica d'Antonio Serrano, que en cap moment va fer enyorar el bandoneó clàssic, i la guitarra de El Niño Josele, amb qui ja havia col·laborat Calamaro anteriorment.
Tot plegat un concert memorable i diferent. Potser preferim el Calamaro de sempre, el d'Honestidad Brutal, Alta suciedad, El Salmón o El regreso, o el de Los Rodríguez, posats a demanar impossibles, però no ens podem queixar. D'acord, Pavlito, no va tocar Los aviones, però va sonar Estadio azteca ;-)
Normalment el cap de setmana aprofitem per dedicar-nos una mica més a la cuina, per fer aquells plats que no et pots endur a la feina o que no són massa aconsellables per a l'hora de sopar. Ahir vam fer una paella senzilla i va quedar just al punt. Hi havia dues sípies petites -comprades divendres al mercat-, uns quants musclos, quatre escamarlans, sofregit de ceba, all i tomàquet -no teníem pebrot i les botigues estaven tancades-, quatre pèsols, i el brou de peix, concretament de rap. Cada vegada tinc més clar que el secret és posar-hi la salsa de la sípia. Encara no sé exactament què és però té un gust molt intens i espesseix el sofregit.
Avui ens hem decidit per la carn, que és ràpida de fer però que s'ha de menjar al moment. Vam comprar dues mitjanes de vedella i les hem fet a la planxa, acompanyades d'un carbassó i un pebrot verd, també a la planxa. Quan estan cuites, a foc alt, només cal posar-hi una mica de sal maldon, una mica de pebre i menjar-s'ho. La particularitat aquesta vegada és que hi hem posat també uns tomàquets fumats de la Patagònia, comprats el mes de gener a Ushuaia, de la marca Valleverde. A la Ro no li acaben d'agradar, però per a mi han estat tot un descobriment. Són molt similars als tomàquets confitats, però el procés d'elaboració és una mica diferent. Diu a l'etiqueta que els ingredients utilitzats són: tomàquets secs, oli de girasol, pebre negre, llorer, sal i fum. N'hauria d'haver comprat més... O haurem de tornar a Ushuaia ;-)
