Truita d'espinacs

Continuant amb els espinacs, i tenint en compte que n'havíem comprat una bossa de 300 grams, la Ro va decidir fer-ne una truita. Enlloc de bullir-los -eeeeeecs!- els va saltejar amb una mica d'all i hi va afegir formatge manxec. Quina cosa més bona. Mai hauria dit que el pèssim record que conservava dels espinacs escolars de la infantesa podria començar a dissipar-se ara. Això sí, encara no vull saber res d'espinacs bullits...

Espinacs

Hem descobert els espinacs frescos a l’amanida: els hem tastat últimament en alguns restaurants i a l’Argentina.

Ahir el Ru em va sorprendre amb una fantàstica amanida d’espinacs, nous, formatge sec d’ovella i una reducció de vinagre de mòdena amb sucre. El resultat, tal com veieu a la fotografia, va ser espectacular.

Fruites i verdures

De nou a Barcelona, intentem baixar els 3 quilos que hem guanyat tots dos a l’Argentina. Ho fem a base de verdures, fruites, peix ... bé, i alguna cosa de més substància de tant en tant, per què negar-ho?

Però justament llegeixo el bloc d’Hernan Casciari on parla dels problemes dels argentins per fer “asaditos” fora del seu país, o de les seves dificultats amb el dulce de leche. Dues entrades molt divertides per recordar amb enyorança, el que hem deixat enrera...

Asaditos ...

“Con el objetivo rastrero de enloquecernos, de hambrearnos hasta que claudiquemos, han bautizado ‘chuletón’ a la costeleta, le dicen ‘churrasco’ al bife de chorizo, nombran ‘solomillo’ al lomo, y además pretenden que a las achuras, uno de los mejores inventos de dios nuestro señor, les digamos ‘menudencias’, igual que a la porquería que viene adentro del pollo en bolsa de plástico. Tras cartón, no existe sinónimo alguno para ‘chinchulines’; ninguna palabra, ningún sonido, ni siquiera una onomatopeya para nombrar esta delicia. Decís ‘chinchulín’ en territorio español y nadie sabe de qué estás hablando, o incluso te confunden con un chino y te mandan a trabajar a un sótano. Quién sabe cómo cagarán las vacas en este país, si tendrán una sonda de goma o algo, pero a los chinchulines nadie los conoce. Hay una grieta legal en el intestino delgado del vacuno, señor presidente de la Real Academia; hay una cosa blandita adentro de los cuadrúpedos que según usted no tiene derecho a identidad”

Dulce de leche...

“No hay una puta cosa en tus panaderías que tenga dulce de leche. No sos amiga de lo dulce, España. Al hojaldre lo rellenás de atún. Al bizcochuelo de chocolate le metés... ¡chocolate líquido! Tu escasez peninsular de dulce de leche casi nos hace desistir e irnos, casi nos hace claudicar. Lo confesamos. Pero somos como las hormigas negras; somos feroces y creativos. Entonces descubrimos que si comprábamos leche condensada y la hervíamos (con lata y todo) durante cuatro horas, teníamos un sustituto que nos daba fuerza. No era Chimbote, pero podíamos seguir respirando. Y así tuvimos, durante un tiempo, dulce de leche para seguir corroyéndote las entrañas, España. Creció entonces la venta de leche condensada en toda la península ibérica. Un doscientos treinta por ciento. La empresa "La Lechera" volvió a tener ganancias netas después de catorce años. Pero para nosotros la lucha continuaba sin cuartel. El dulce de leche es nuestra gasolina, y no podíamos esperar cuatro horas para zamparnos una cucharada y seguir peleando por lo nuestro. Eran muchas horas, y además las ollas se nos oxidaban. Estuvimos a punto de irnos, España. En serio. Estuvimos a ésto de dejarte en paz con tus paellas y tus corridas de toros. (…) Por eso ahora estamos felices. Porque ayer, España, caíste por fin rendida. Ayer la raza más fuerte se puso en pie, en toda su fantástica altura. Te puede el capitalismo, España, te puede el dinero. La empresa "La Lechera", al ver que el consumo de leche condensada había crecido gracias a nosotros, sacó por fin esto al mercado [La Lechera Dulce de leche]. ¡Ay, España, ahora empezá a correr! No sólo nos das combustible ilimitado para acabar con tus ruinas, sino que además lo envasás con pico antigoteo. Ahora sí que no nos vamos más. Vamos a cogernos a tus mujeres con doble ímpetu y ellas parirán hijos españoles que tomarán mate día y noche. Sí, sí, España, oíste bien: todos tus nuevos hijos tendrán apellidos que terminen con "i". Ahora no, porque ahora ni siquiera te diste cuenta de que has perdido la batalla final. Ahora no, España. Pero dentro de muchos años, cuando desde Cataluña a Andalucía, desde Cantabria hasta Melilla, todo el mundo diga remera en vez de camiseta, cuando el presidente de la Real Academia se cambie el apellido por vergüenza, ese día, España, mirarás para atrás y descubrirás que la debacle de tu pueblo comenzó la mañana de verano que se puso a la venta el dulce de leche "La Lechera". Y ese día fue ayer, 28 de julio de 2005. Feliz día de la independencia, España. Perdiste”.

Sobre els navegadors

Passats tres dies des del retorn ja podem donar el viatge per acabat -snif...-, i no ens queda més remei que adaptar-nos a la qüotidianitat, al fred i a la dieta equilibrada mentre anem pensant en el proper.

Mentre érem a Argentina i actualitzàvem el bloc vam constatar horroritzats, que en visualitzar-lo amb Internet Explorer, el contingut de la franja lateral dreta apareixia al final de tot. Això impedeix una navegació àgil i resta tota la comoditat a la pàgina. A l'ajuda de Blogger hi ha una explicació sobre aquest fenòmen. Suposem que ens tocarà revisar l'amplada de les columnes o la llargada dels elements que contenen, però fa molta mandra...

Mentre mirem d'arreglar-ho -si algú té cap proposta definitiva, serà benvinguda- recomanem, com sempre i en tots els casos, l'ús de Firefox, un navegador decent.

Dia 11: Adiós, mi Buenos Aires querido

Avui l'últim dia. Continua l'estiu: calor i sol des de bon matí, ja no recordàvem el que això significa. La ciutat està preciosa però fa molta calor.

El matí el dediquem a visitar el Casal de Catalunya, ubicat a San Telmo, en un edifici històric ben bonic i convenientment restaurat. Els encarregats ens fan una visita guiada i molt comentada per totes les sales del Casal, restaurant, penya barcelonista, biblioteca Pompeu Fabra, cuina, etc. És el primer casal català al món i va ser fundat al 1886 en un casalot on va viure Margarida Xirgu; de fet, el teatre que hi ha al mateix edifici té el seu nom i funciona com un teatre qualsevol.

Ens reconciliem amb els gelats prenent-ne un de frutilla (maduixes) i dulce de leche con browni i un altre de síndria i meló (un petit de dues boles ben plenes costa 2.5 A$, menys d'un euro)

Agafem el vol d'Ibèria de les 22.30. Demà dissabte hi serem a Barcelona. Adiós Argentina.

Dia 10: Buenos Aires

Una altra vegada a Buenos Aires, la ciutat immensa que mai no dorm. El dia és radiant i finalment veiem -i sentim- el sol brillant de l'estiu al cono sur. A les 08:00 del matí la temperatura és ja de 24º, però la humitat és del 44%, la qual cosa fa que la sensació tèrmica sigui suportable, si més no a l'ombra. Dediquem el matí a recórrer a peu San Telmo, el barri bohemi per excel·lència, on es concentren els antiqüaris i els artistes 'autèntics'. Passegem pel barri amunt i avall, per les botigues, el mercat, els carrers i les places, fins arribar a la Plaza Dorrego, centre neuràlgic on cada diumege es concentren els antiqüaris. Just davant del Parque Lezama hi ha la Iglesia Ortodoxa Rusa de la Santísima Trinidad, un edifici peculiar de cúpules blaves on s'estava celebrant un acte (potser un bateig) al pati exterior. Per entrar-hi, les dones no poden dur pantalons (o han de demanar una faldilla a recepció) i els homes no poden anar amb pantalons curts. Quina llàstima, m'hauré de quedar fora ;-).

A les 13:00 la gana ja apreta i, desfent camí per Estados Unidos, ens aturem a Territorio Bar, un petit restaurant amb encant i decorat amb gust. Hi fan un menú variat per 19 A$ (5,2 €) i ens decidim per:

- Escabeche de calamar

- Boconccino (bastonets de mozzarella arrebossada)

- Salteado de verduras (a l'estil wok i acompanyades d'arròs)

- Saltimboca con calabaza horneada; verdes y hongos (carn de vedella farcida de pernil i formatge, acompanyada d'amanida, xampinyons i carbassa al forn)

- Crumble de manzana

- Tarta crocante de chocolate con helado de crema

Tot plegat molt bo, especialment la tarta crocante. Excepte el cafè, que curiosament és infernalment dolent a tot arreu on hem estat.

Al vespre, després d'una estona refugiats del sol, anem cap a Palermo amb el subte, que ja hem caminat prou. Si algú té queixes del metro de Barcelona, que pugi al de Buenos Aires... Quina calor, quina cosa més atapeïda. No m'estranya que tota la ciutat estigui plena de taxis. Iniciem el camí a la Plaza Italia i tirem per l'Avinguda Jorge Luis Borges, buscant la casa on va viure de jove. La zona és residencial, de carrers i voreres amples. A mesura que avancem anem trobant restaurants aquí i allà. Com sempre, ja estem mirant cartes per anar a sopar... El gruix de l'activitat es concentra a la Plaza Julio Cortázar: bars i restaurants amb terrassa per tot el voltant i pels carrers adjacents.

Finalment entrem en un dels llocs més pijos, amb un menú smolt atractiu, Cabernet (Av. J.L. Borges, 1757). Demanem:

- Calamarettis a la plancha sobre pan de campo

- T-Bon steak con papas rellenas de queso de cabra

- Abadejo sobre ragout de verduras y langostinos

- Panqueque de dulce de leche

- Semifredo de chocolate marmolado dobre coulis de frutas de la pasión

Ah, i entre el primer i el segon ens han portat un mini sorbet de cava! tot plegat per 123 A$ (34 €).

Aquest i el del Gustino han estat els sopars més elaborats del viatge, i demostren tots dos que la gastronomia argentina i/o amb productes argentins -o la interpretació argentina de la gastronomia internacional- és excel·lent. I a uns preus sorprenents.

Dia 9: De Calafate a Buenos Aires

Avui ens acomiadem de Calafate. Fa un temps molt agradable, fins i tot es nota que és estiu.

Fem una visita cultural al Centro de Interpretación Histórica de Calafate, un museu ubicat en una petita casa on el jove que ens rep (l'historiador?) fa de tot: l'explicació del museu, la venda d'entrades, et posa un cafè o un mate mentre visualitzes un video... Als plafons vas veient tot el procés de la història (14.000 anys d'història natural i humana, diuen) des de les glaciacions fins ara: art rupestre, eines de caça, vida dels aonikenk, cultura tehuelche, arribada dels europeus, vagues patagòniques...

A la nit arribem a Buenos Aires i tornem a Los Inmortales, aquest cop al de l'Avinguda Corrientes. Un salmón rosado grillé con verduras i una pizza de berenjena con roquefort composa el nostre menú de nova benvinguda a Buenos Aires. Tot per 40.10 A$ (11.13 €). Per cert, fa una nit molt agradable de calor estiuenca i puc estrenar la roba d'estiu. Sembla que les pluges van parar només sortir nosaltres.

Cal destacar de Buenos Aires la quantitat de llibreries obertes (i fins ben tard) que tenen unes ofertes de llibres increïbles, algunes edicions noves i d'autors prestigiosos.

Per cert, com pot ser que una ciutat amb aquests cafès (edificis) tan elegants tingui un cafè tan dolent? jo diria que és com l'americà però encara pitjor: l'americà és aguachirri, però aquest és que fins i tot té un gust desagradable

Dia 8: Calafate

Per completar la vista a les glaceres, i després del primer contacte amb la més famosa, passem el dia embarcats en un catamarà (Upsala Connection, de Solo Patagonia) en direcció a la més gran de totes, l'Upsala, passant pels diversos canals del Lago Argentino i veient pel camí altres glaceres menors (Spegazzini, Seco). L'Upsala ocupa 50 kilòmetres de llargada per 10 d'amplada, una superfície considerable dins del gegantí Lago Argentino, de 1560 Km². Per fer-se'n una idea, la ciutat de Buenos Aires ocupa una superfície de 220 Km².

El viatge comença travessant una altra vegada l'estepa patagònica en direcció a Puerto Bandera per embarcar. D'allà passem per la Boca del Diablo a través del Brazo Norte i el Brazo Spegazzini, observant successivament la glacera Seco i l'Spegazzini. A mig matí arribem a la Bahía Onelli i desembarquem; travessem el bosquet de Nothofagus i arribem a la riba del Lago Onelli, el lloc on dinarem. El dinar és del tot oblidable. Només salvaríem les empanadas -molt bones- i com a curiositat destacaríem els tomàquets liles de la Patagònia. Però el color no es deu a cap curiosa variant de tomàquet comú sinó al lamentable estat de l'amanida... Això sí, les vistes fan que l'experiència gastronòmica passi a un segon terme: la badia és plena de trossos de gel quiets, les aigües tranquil·les al peu de les muntanyes imponents i els bosc atapeït darrera.

Després de dinar tornem al vaixell i ens dirigim finalment cap a la glacera Upsala, que només es pot observar des de l'aigua o des de les muntanyes properes, però sembla que no hi ha manera d'arribar-hi.

De tornada decidim anar a sopar en un restaurant que ens han recomanat, La Vaca Atada (Av. Libertador, 1176, Calafate). El menú:

- Sopa de verdures

- Provoletta

- Cazuela de mariscos

- Lomo a la pimienta

- Tiramisú

La cassola de marisc era variadeta (musclos, calamars, gambetes...) i molt bona, amb un sofregit de ceba, tomàquet i pebrot, que recordava una mica al nostre suquet, però sense picada. Ara, el lomo a la pimienta era extraordinari. De fet el que aquí en diuen lomo és per a nosaltres el filet; al punt i sucós, acompanyat d'una salsa de pebre negre que fins i tot a mi em va semblar gairebé excessiva. Quina meravella!

Dia 7: Calafate

Avui tocava Perito Moreno.
Ens hem llevat amb un sol radiant que cremava i amb una vista a la Bahía Redonda (Lago Argentino) preciosa. Estem allotjats a l'hosteria Koi-Aiken ("llacuna de vida" en la llengua nativa dels Aonikenk), que és una meravella i l'esmorzar fabulós: suc de taronja natural, macedònia de fruites fresques i molt variades, mediaslunas (croissants) boníssimes, dulce de leche casolà (res a veure amb l'industrial), melmelada de calafate, pastís de dulce de leche ... Després ens hem fet uns entrepans per a l'excursió amb el pa que vam comprar el dia anterior i que encara estava bo (hem recordat quan el pa es comprava d'un dia per un altre).

El Parque Nacional de los Glaciares és a 80 km de Calafate i s'hi arriba vorejant el Lago Argentino (el tercer més gran de Sud-Amèrica, que rep el desglaç de totes les glaceres i per això l'aigua té aquest color turquesa tan característic) a través d'un paisatge d'estepa patagònica sense arbres, amb arbustos com el calafate, que diu la llegenda que, qui el tasta hi torna (l'hem tastat per si de cas). El paisatge canvia a l'entrar al Parc i passa a ser bosc andí-patagònic. Hem navegat per la cara sud del Perito Moreno apropant-nos a 150 m. i finalment hem arribat a les passarel·les, els "balcones" que permeten apreciar totes les possibles vistes de la glacera. El Perito Moreno té una superfície de 257 km2 (una mica més que la ciutat de Buenos Aires, que en fa 220). No es pot afegir res més, només cal mirar la imatge.

Dia 6: Calafate

Ens hem llevat a Ushuaia amb una pluja fina i un dia gris, però afortunadament hem esquivat el mal temps camí de Calafate. Entre el vol i tot plegat no hem pogut dinar, però hem estat previsors. Una altra vegada La Baguette ens ha salvat el cul. Sort de los vigilantes i les facturas!

Cap a les 16:00 érem a Calafate, una petita ciutat que creix enmig del no-res i que acull tots els viatgers que volen visitar El Parque Nacional de los Glaciares, on hi ha el famosíssim Perito Moreno i el menys conegut glaciar Upsala. L'hotel és a 2 kilòmetres del centre, però s'hi pot anar passejant i vorejant la Bahía Redonda (Lago Argentino), observant les diverses espècies d'aus que hi viuen. Si no fos pel maleït vent, seria una passejadeta plàcida.

Hem anat a sopar molt d'hora, a les 19:30 perquè estàvem afamats. El lloc triat ha estat el que recomanen a Viatgeaddictes, La Tablita. L'elecció ha estat tot un encert, per la qualitat i el preu. El menú, ja conegut:

- Amanida completa (enciam, pastanaga, tomàquet, remolatxa, ou dur, mongeta tendra)

- Cordero patagónico

- 1/2 Bife de chorizo (arriba a ser sencer i no ho expliquem)

- Mousse de xocolata casolana

Tot plegat per 60 A$, 18 € tots dos. Demà, si tot va bé i el temps ens tracta bé, tindrem l'oportunitat de veure la que segurament és la glacera més coneguda del món: El Perito Moreno.

Dia 5: Ushuaia

A Ushuaia hem descobert el sol i una meravella de paisatge. Hem visitat el Parque Nacional de Tierra del Fuego i el Museo del Presidio. Molt interessants les dues coses.

A nivell gastronòmic també tot ha anat rodó. Per dinar hem tastat el Cordero fueguino al asador i el vacío a la parrilla. El "vacío" és una altra part de la vedella que està excel·lent i a 9 pesos, és a dir, menys de 3 € una peça de carn gruixuda, sucosa i molt bona; el xai també molt bo. Tot això al Restaurante Moustacchio, a l'Av. San Martín, el carrer comercial on es concentra tota l'activitat.

A la nit vam descobrir un lloc pijín, però de preus correctes, que recordava més la cuina d'aquí (o la internacional en general) que ens va fer gràcia tastar: Gustino (Maipu, 505). El menú, disponible a la seva web, va ser:

-Paté casero de cordero al licor de miel con tostadas de pan saborizado, hojas verdes y radiccio.
-Queso camembert sobre torre de hojaldre con degradé de hojas y vinagreta de mostaza.
-Salmón rosado con juliana de verduras y salsa de mostaza.
-Ravioli de Verdura en aceite de perejil, rúcula y láminas de pecorino.
-Semifreddo de Tiramisú con mascarpone, café expreso y un toque de licor de café.
-Nirvana de chocolate y café - Mousse de chocolate blanco y negro en salsa de café y su masa crocante. El nirvana de xocolata està boníssim...

Dia 4: Ushuaia

Només arribar ja veiem que som en un lloc diferent. L'aeroport, petit, té el sostre de fusta i només dues cintes per a les maletes. Més tard, passejant per Ushuaia coincidim en què la imatge del poble recorda molt Cicely, de la mítica sèrie Doctor en Alaska. El paisatge és sorprenent: muntanyes d'alçada considerable amb els cims nevats, a poca distància de la 'badia que penetra a ponent', que és el nom que rep la ciutat en llengua yámana, els pobladors originaris d'aquestes terres avui desapareguts gairebé del tot. Sembla que en queda l'última representant en terres xilenes.
Per aguantar fins a l'hora de dinar ens arribem a la Confiteria La Baguette (Av. San Martín amb Don Bosco), i ens enduem una empanada de pollastre i una altra de vedella, amb la idea fixa de tornar-hi un altre dia: els entrepans fan una pinta espectacular, sobretot els de milanesa; i els dolços no es queden enrera. D'allà anem fins al moll i contractem la sortida de la tarda pel Canal de Beagle en un petit veler, l'únic amb permís per aturar-se a la Isla H, amb l'empresa Las Tres Marías.
El dinar no mereix una menció especial, però l'excursió sí. Som 10 passatgers i dos tripulants (pare i fill), que sortim a les 15:00 del moll en direcció a la Isla H prèvia visita a la Isla de los Lobos per veure els lleons marins i, més tard, una gran colònia de cormorans en un altre illot proper. El dia és radiant i bufa persistent el vent de la Patagònia que impulsa el vaixell a una velocitat constant. Després de dues hores de navegació arribem a la Isla H i baixem del vaixell enfilant-nos per un petit penyasegat. Passegem per l'illa mentre el capità ens explica coses sobre la flora, la fauna i els extingits habitants d'aquelles illes, els yámana; sobre els seus costums i la seva manera de viure. Tornant al veler ens ofereixen un berenar inesperat: cafè amb licor de xocolata (quina cosa més bona!) i pastís de xocolata. Tant jo com la Ro repetim tres vegades, veient que els altres membres del grup no estan massa pel tema...La tornada és menys plàcida que l'anada: el vent bufa molt fort i, situats a la proa, un parell de cops de mar ens deixen -sobretot a mi- amb aigua fina a les orelles. Però malgrat el fred, les vistes s'ho valen.
Finalment arribem a port i d'allà a l'hotel, a recuperar-nos de la hipotèrmia i a preparar-nos per anar a sopar. Triem La Casa de los Mariscos per recomanació del Mario, el tripulant del veler. Demanem amanida de primer i cassola de mariscos i arròs amb calamars de segon. La cassola és molt bona. Hi ha musclos, calamars, centolla, i algun molusc més, amb suquet.

Avui no ha estat un dia per recordar especialment des del punt de vista gastronòmic, però l'experiència de la tarda, la navegació i el passeig per la Isla H valen de sobres el viatge fins aquí.

Dia 3: Buenos Aires

I continua plovent i fent fred: que no érem a l'estiu? Mullats hem visitat El Rosedal (una gran zona verda plena de rosers) a Palermo. Continua la mala sort: la Biblioteca Nacional tancada per vacances. I tampoc cal dir meravelles de la Pizzeria Los Inmortales (Lavalle, 745): la pizza de 4 formatges bé, però els ñoquis ... que insípids que són, a qui li poden agradar?

p.d. que bo que estava el Matambrito tiernizado de La Caballeriza...

Dia 2: Buenos Aires

Encara no hem vist el sol, només el gris del cel i la pluja intermitent. A les 06:00 de la matinada ja fèiem tombs al llit, i l'esmorzar no se serveix fins a les 07:00. Només queda l'opció de fer el ronso ;-)
Tot el matí voltant amunt i avall (Recoleta, Palermo, Centro) i al migdia, a dinar a Puerto Madero, l'antic port reformat i convertit en una mena de barri exclusiu, ple de restaurants i amb el Río de la Plata com a eix vertebrador. Una mena de Vila Olímpica, com si diguéssim, però amb millors restaurants. De les múltiples referències que teníem anotades (Siga la vaca, Cabaña Las Lilas) ens acabem decidint per La Caballeriza, un típic restaurant de parrilla, a preus molt més raonables -o barats per a nosaltres- i molt lluny dels de Las Lilas. Per exemple el bife de chorizo, que val 48 A$ a Las Lilas, 25 A$ a Las Caballerizas. Al canvi, de 13-14 € a 7 €: el doble! Havíem llegit moltes opinions sobre la qualitat d'aquests tipus de restaurants i molt sovint es repetia una consigna: a Las Lilas s'hi menja molt bé, però a uns preus exagerats pel que són els habituals a la ciutat.

I anem al gra: el menú

- Una empanada de pollastre
- Una empanada de pernil i formatge
- Una provoleta a la parrilla
- Un asado de tira de dimensions bíbiliques
- Un matambrito tiernizado que no s'acabava mai

El que mereix un comentari destacat, sens dubte, el plat de la Ro, el matambrito. Afortunadament era tan desmesuradament gros que me'n vaig menjar ben bé la meitat. Quina carn més tendra... És un tall finet que molt sovint se serveix fred i farcit (ou, pebrot...). Però fet a la graella i macerat com estava mai l'havia tastat. També d'obligada referència el chimichurri i les diverses varietat de pa. Evidentment no vam demanar postres, impossible menjar res més. Però pel que hem vist fins ara, els dolços no són el fort de la gastronomia argentina, pel nostre gust. Això sí, en tres dies no he aconseguit prendre un cafè exprés mínimament decent.

Dia 1: Buenos Aires

Canviem de continent, d'hemisferi i d'estació: som a l'estiu però plou i refresca una mica.

Hem dinat a El Palacio de la Papa Frita (Lavalle, 954) un bife poblano: mini bife de chorizo (un tall del llom de la vedella molt gruixut) amb amanida i papes souffle (patates fregides inflades molt bones); de postre flam amb dulce de leche. Tot per 19 A$ per persona (uns 6 €). Hem tastat ja els gelats, a Freddo (Av. Santa Fe, 1600), de xocolata amb dulce de leche (n'hi ha moltes varietats) i xocolata amb ametlles i xocolata blanca.
Les llibreries, immenses i per tot arreu. A destacar El Ateneo, a l'Av. Santa Fe, 1850: un antic cinema (com el Coliseum de Barcelona) reconvertit a llibreria; diuen que és la més gran de llatinoamèrica.

Els Reis

A part de llibres i discos, els Reis aquest any ens han portat una olla a pressió, una mandolina (com la de l’Oriol, que ens va fer enveja) i una batedora - pastadora, per fer clares a punt de neu (per al Tiramisú, entre d’altres coses) i poder amassar (ens animarem a fer masses de pizza i/o pa?)

Dinar patagònic

Demà marxem finalment cap a Argentina, i per anar fent boca hem anat a dinar al Caleuche, Horno Patagónico, al Raval. Ja hi havíem estat una vegada a l'estiu i ens va agradar molt. Hi fan pizzes, amanides i pastes a l'estil italoargentí i amb forn de llenya.
Hem demanat una provoleta (formatge provolone amb oli i orenga al forn), una amanida Auquirico (espinacs frescos, nous, xampinyons crus i bacon, amb vinagreta de mel i vinagre de Mòdena) i una pizza Ché (rúcula, olives negres, mozzarella, formatge de cabra i tomàquet confitat). Tot era molt bo, però si haguéssim de tornar a triar, demanaríem una pizza individual i potser una empanada als entrants, o unes papas al horno. La que ens han portat era molt grossa i ens ha costat acabar-nos-la. Si hi aneu a l'estiu quedeu-vos a la terrassa, que les dues vegades que hi hem estat hem vist que el local té alguna mena de problema amb la ventilació. Per tota la resta, molt recomanable.

De Barcelona a Argentina

Dilluns que ve pujarem a l'avió amb destinació a Buenos Aires. Hi estarem uns dies i tornarem a embarcar per anar a Ushuaia, segons diuen la ciutat més austral del món. Un parell de dies més i cap a Calafate. I finalment tornarem a Buenos Aires per estar-hi uns dies més. El recorregut és el que mostra la imatge.
A l'hora de decidir el trajecte vam haver de sacrificar Iguazú i la Península de Valdés, per no parlar de ciutats importants com Rosario (la Chicago argentina, segons Andrés Calamaro), Mendoza o Córdoba, però les distàncies són enormes i el temps limitat. Ens feia gràcia arribar fins a la fi del món, per allò del concepte històric i geogràfic, del mite tantes vegades repetit. Arribat el cas, sempre hi haurà temps de tornar-hi...

Les granges del carrer Petritxol

Avui, passejant pel centre he passat pel carrer Petritxol, que va de la Plaça del Pí a Portaferrissa. No fa massa hi havia passat amb la Ro i havíem comentat que les granges de tota la vida, aquelles on la gent s'asseia a l'hivern per berenar un suís o una xocolata amb melindros, ja no hi eren. Però rectifico: com a mínim en queden dues (Dulcinea i La Palleresa), entre botigues més o menys fashion d'objectes prescindibles i noves propostes gastronòmiques encara per descobrir, com Xocoa.

Mai he degustat un suís perquè no prenc llet i la nata em fa angúnia, però sempre m'ha cridat l'atenció la cara d'èxtasi que fa la gent quan se'n menja un. I això em porta a preguntar-me: es pot sentir nostàlgia d'una cosa que mai has menjat? Sigui com sigui és una alegria constatar que hi ha coses que perduren en una ciutat que sembla haver oblidat els orígens, esclafats per la moda efímera, el disseny gratuït i la tonteria dels seus governants.

50 llibres en un any

Començo l’any amb el propòsit de llegir els 50 llibres que proposaven l’any passat per la xarxa. Llegeixo la notícia a partir de Microsiervos. A més, com jo també sóc bastant freaky penso elaborar-me una base de dades amb els llibres que adquireixi i/o llegeixi (de fet, només automatitzaré el costum de maleïda bibliotecària d’apuntar els llibres en una llibreta de registre). Amb una mica de sort acabaré aquesta setmana Por qué soy cristiano de Jose Antonio Marina i serà el primer de la llista de llegits.