Hi ha coses que per més que les adverteixin els altres, fins que no t'equivoques personalment no les dones per enteses i/o assimilades. Esperem que aquest sigui el meu cas avui, que finalment m'he escapçat el dit amb la mandolina quan tallava ceba tendra per fer el dinar. Ja sé que la caixa ho diu claríssim: no tallis mai verdures sense el protector, Por favor, prestar especial atención ya que la pieza de vegetal reduce su tamaño al rallarlo! Obvietats que, de tant òbvies, fins i tot semblen insultants. Però mira...Fa temps havia llegit una experiència similar al bloc del Gourmet de andar por casa i recordo l'angúnia que em va fer. Però com sempre, vaig pensar: a mi això no em passarà, abans que la peça sigui prou prima ja posaré el protector. Després del primer segon de desconcert, l'instant de pànic i de repetir cent vgades que imbècil que sóc, hem anat al CAP perquè teníem el dubte de si la punta del dit, que encara estava unida a la resta per un tosset de pell, s'havia de treure o no. La infermera ha decidit deixar-la, que havia quedat molt ben col·locada i m'ha fet les cures pertinents. Me n'he anat a casa amb tres tirites d'aquestes que es fan servir per unir la carn tallada, amb guants de làtex per dutxar-me i evitar que es mulli la ferida i amb una vacuna del tètanus que feia anys que no m'havien posat.
De tornada hem fet les fotos -atenció als esquitxos de sang al moble de la cuina i al rentaplats- i hem acabat de fer el dinar, que això no es pot deixar per a un altre dia. El resultat ha estat satisfactori, però el preu pagat potser massa alt...
6 comentaris:
Ai, Ru, ja ho diuen que fins que no ens passa a nosaltres no ho creiem... Espero que no sigui res!! Us envio un poli a casa, per detindre a la mandolina? ;) Petonets i a cuidar-se, guaita, eh!!
No, no caldrà. Amnistiem la mandolina en reconeixement a tants serveis prestats i esperem que no torni a tenir una mala tarde.
Pd. El dit, tot i l'aspecte lamentable, evoluciona favorablement. Suposo...
Subnurmaaaaaaallll, inútil, això et passa per fer coses de nenes...
Què passa, també fregues el lavabu invertidet?
Natxote, Pablito, no qüestionaré aquí qui porta els pantalons a les vostres respectives llars, bàsicament perquè tothom sap que, si gratem una mica, encara descobrirem que de tan nenazas, vestiu tanga i lligacames, però us he de dir que he esborrat un comentari. I no es tracta de censura, és que us atabaleu i diueu el mateix dues vegades. Ninyatins...
Em va passar el mateix! A més, al mateix dit!
Jo feia temps que volia una mandolina, l'havia demanat pel meu aniversari, per Nadal... i ningú no me la regalava, deien que no volien ser els responsables que em tallés un dit :-(
Així que l'estiu passat quan vaig anar a Japó me la vaig comprar jo mateixa. Una meravella... fins que un dia, rentant-la (que encara és més trist) em vaig endur un troç de dit i d'ungla per davant... ostres, quin mal, no vull ni pensar-ho.
Ara cada cop que tallo em la mandolina i penso en el tall, m'entren uns calfreds...
Que et milloris aviat :-)
Aviat haurem de crear un club de mutilats per les mandolines... Espero que n'haguem après, que amb una vegada n'hi ha prou ;-)
Per cert, t'hem enllaçat el bloc, que ens ha agradat molt. A banda de les receptes -a veure quan ens hi posem-, les fotos són molt bones.
Per cert, benvinguda.
Publica un comentari a l'entrada