M’agrada tornar a ser aquí tan aviat. Aquesta nit ens divertirem....

Dels diferents tipus de fans de Bruce Springsteen, en destaquen dos. Els primers, potser la majoria, són els que no veuen vida més enllà, els que menyspreen tota la música que ignoren i idolatren el cantant al marge del que faci. Els altres som els que, havent escoltat molta música nord-americana, havent escoltat els grans mestres –des de Guthrie fins a Dylan, des dels Creedence Clearwater Revival fins a Neil Young, des dels grans cantants de blues als millors cantants de folk– hem arribat a la conclusió que gairebé ningú com ell ha estat capaç de recollir, recrear i sintetitzar tots aquells referents, musicals i vitals, que poblen l’imaginari de la societat en la qual viu.

Potser per això el concert d’ahir que servia per presentar el darrer disc, We Shall Overcome: The Seeger Sessions va tenir tan bona acollida i ens va tornar l’Springsteen més pletòric, amb més ganes de divertir-se dalt de l’escenari. La riquíssima tradició del folk nord-americà, deutor de la música celta irlandesa, dels espirituals negres, d’una història violenta i sagnant, va aterrar al Pavelló Olímpic de Badalona amb la força brutal d’una big band –i la puresa dels instruments tradicionals–, formada per 20 músics capaços d’empeltar la sonoritat característica de Nova Orleans amb els aires country del far west. Durant dues hores i mitja Springsteen va repassar el nou disc a més de tres o quatre cançons de sempre arranjades per a la ocasió, alhora que oferia, a través de la música, pinzellades precises de la història recent.

Es fa difícil explicar el plaer que se sent quan t'ofereixen aquella colla de cançons, tocades impecablement per un grup de grans músics que, tots alhora, són capaços de traslladar-te momentàniament als anys 20, a la riba del Mississipí. Com comentava la Mar, després d'advertir-me: 'ara diré una heretgia: no trobo a faltar la E Street Band per enlloc'. I això, dit per una springsteeniana de tota la vida, són paraules majors. Ens veiem a la tardor.

PD. Avís per a puristes: ja sé que Neil Young és canadenc, però la seva música s'emmarca en la mateixa tradició. O no?