dimecres, de gener 02, 2008

15 llibres en un any

Sí, és una entrada molt penosa, però és el que hi ha. Fa dos anys em vaig plantejar el repte dels 50 llibres en un any (que pot ser una mica realista si ets un lector actiu i, a més, vas a la feina en transport públic). L'any passat ja vaig comprovar que no era possible perquè només vaig arribar a 26, però aquest any ha estat molt penós. S'ha de dir que l'irrupció del Roc a les nostres vides té molt a veure: ha condicionat no només el tipus de lectura sinó sobretot la quantitat. En la meva defensa, vull afegir que només compten els llibres acabats: els únicament consultats o llegits parcialment -que és el que més faig ara per ara- no compten i tampoc les lectures d'internet (els blocs per exemple, font permanent d'informació aquests anys).

D'aquesta aposta va sortir un joc entre amics (a veure qui llegeix més!) que va donar dos guanyadors l'any passat (Pavlito i Raquel) i un guanyador absolut aquest any (Raquel, moltes felicitats!). Però fixem-nos en les xifres:
2006: 26 llibres (jo) i els guanyadors fan 29 llibres.
2007: 15 llibres (jo) i la guanyadora (Raquel) 41!
La meva llista de l'any 2007 és la següent:
  1. Carlos González. Un regalo para toda la vida: guia de la lactancia materna. Madrid: Temas de Hoy, 2006. 319 p. Molt bé, molt recomanable per a futurs pares. Acabat 25/1/07.
  2. Carlos González. Bésame mucho: cómo criar a tus hijos com amor. Madrid Temas de Hoy, 2005. 279 p. Acabat 4/2/07. També molt bé: la teoria oposada als mètodes de deixar plorar els nens (com l'Estivill): no cal deixar plorar als nens sinó estimar-los, agafar-los, dormir amb ells, etc.
  3. Rosa Jové. Dormir sin lágrimas: dejarle llorar no es la solución. Todo lo que hay que saber para resolver los problemas del sueño infantil. Madrid: La Esfera de los libros, 2006. 271 p. Acabat 8/2/07. En la línia del Carlos González, la teoria oposada als mètodes de deixar plorar: als nens se'ls ha d'estimar, atendre i no deixar-los plorar.
  4. Dina Rosenbluth. Su bebé. Barcelona: Paidós, 1992. 158 p. Bé, coses de nens. Acabat 26/3/07.
  5. Alba Lactància Materna. Claves para una lactancia materna exitosa. Barcelona: Alba Lactància Materna, [200?]. 55 p. Consells per a la lactància, bé. Acabat 25/3/07
  6. Martha i William Sears. Los 25 principios de la nueva madre. Barcelona: Médici, 1998. 131 p. Acabat 30/3/07. Està molt bé.
  7. Anna Sanés Espert. ¿Por qué llora mi bebé? Barcelona: Morales i Torres, 2005. 175 p. Parla de tot el procés dels nens, no només dels plors. Acabat 1/4/07.
  8. E. Estivill, S. Béjar. Duérmete, niño. Barcelona: Mondadori, 2002. 149 p. Perquè cal llegir l'enemic: el que ja sabíem, potser li posaré un ninu al llitet per si de cas. Acabat 8/4/07.
  9. Carlos González. Mi niño no me come. Madrid: Temas de Hoy, 2003. 213 p. Acabat 16/4/07. Molt bé!. Molt recomanables tots els seus llibres: molt sentit comú i molt ben documentats.
  10. Julian Barnes. El perfeccionista a la cuina. Barcelona: Viena, 2006. 133 p. Acabat 22/4/07. Bé, curiós.
  11. María Novo, Francesco Tonucci. Benvingut, Joan : cartes a un nen que ha de néixer. Barcelona: Graó, 2006. 160 p. Acabat 29/5/2007. Bé, coses de nens.
  12. Laura Gutman. La maternidad y el encuentro con la propia sombra. Barcelona: Rba Integral, 2007, 304 p. Acabat 27/7/07. Molt bé, molt recomanable per a mamis i papis.
  13. Laura Gutman. Puerperios y otras exploraciones del alma femenina. Buenos Aires: Del Nuevo Extremo: RBA Integral, 2006. 254 p. Acabat 18/8/07. Molt bé, psicoterapia per a mamis.
  14. Hernán Casciari. España, perdiste. Barcelona: Plaza y Janés, 2007. Acabat 30/9/07. Molt bé, molt recomanable. Humor argentí: recull articles del seu bloc: http://orsai.es/ El llibre el podeu trobar aquí: http://orsai.es/2007/09/articulo_numero_ocho_inciso_uno.php
  15. Elizabeth Pantley. Felices sueños. Madrid: MacGraw-Hill, 2002. 228 p. Acabat 28/11/2007. Molt recomanable. Dóna unes pautes, una mena de mètode, per intentar "fer dormir", sense deixar plorar, als nens que no dormen "del tiron".

5 comentaris:

Anònim ha dit...

NOmés un comentari en defensa de l'Estivill... Jo vaig llegir el llibre. Penso que no és un mètode per aplicar a nens petits, sino a nens que realment tenen problemes de son. Nens més grans, a partir d'un any o any i mig. A mi en va ajudar en segons quines coses (òbvies, però que com a novata no m 'ho semblaven). Vaig treure informació útil. Hi havia coses molt criticables, com ara que un nen hagi de ser al llit a les 8 de la nit o que hagi de menjar a les 12. Cada nen te el seu ritme. Jo he tingut dos i tots dos amb horaris totalment diferents des del principi però cap d'ells va tenir problemes per dormir. De fet els meus, des de gaire bè els primers dies han dormit de 4 a 7 hores seguides durant les nits. I amb dos mesos dormien ja tota la nit desde les 21- 22 fins les 8-9 del matí.
Però el fet és que conec a gent ( i no poca) que sí ha decidit aplicar el mètode Estivill perquè estaven desesperats i, la veritat, és que els hi va anar bé. NO creec que aquest metge digui que s'ha de deixar plorar als nens. I menys que digui que no se'ls ha d'estimar. Jo crec que el que diu és que s'ha d'actuar amb fermesa. NINGÚN NO TE LA VERITAT ABSOLUTA.
En quan a l'altre opció. Trobo que si un nen petit plora i amb el pit o dormint al llit amb els pares es tranquil.litza, perfecte, donem pit i llit, però amb uns limits ( determinats crec jo per l'edat del nen). DE FET PENSO QUE TOTES AQUESTES OPCIONS EL QUE FAN ES DONAR-TE INFORMACIÓ I TÚ FAS EL QUE VOLS O EL QUE ET FUNCIONA... No creieu?

Ro ha dit...

Anònim, felicitats per la son dels teus fills, quina enveja!. Nosaltres hem tingut sort amb el "menjar" però no amb la son (no diu el tòpic que una d'aquestes dues coses sempre dóna problemes?) i esperem que la "Sort" ens acompanyi si tenim proper nen i aquest sigui dormilega.

Per descomptat que ningú té la veritat absoluta, optes per una opció o l'altre (o les combines o fas el que pots i segons la marxa) finalment per intuició i pel que t'és més proper (un cop t'informes més o menys de tema). Entenc que un nen amb problemes de son pot desesperar i molt als pares i entenc que intentin solucionar-lo com puguin; és vital per al nen tenir uns pares "feliços". Únicament que la nostra opció ha estat la d'aquesta posició de "no deixar plorar (almenys intencionadament)" (entenent que l'altra fa un mètode de temps on si plora s'espera d'un a 17 minuts per entrar a l'habitació i no se'l pot tocar).

Pel que fa a mètodes consido més encertat el de l'Elisabeht Panthley (que coincideix en algunes coses amb l'Estivill en les rutines, llums baixes, bany, però sense deixar-lo plorar en cap moment "pq n'aprengui"), però entenc que cadascú faci una mica el que pot. Els pares sempre volem el millor per als nostres fills. Únicament hem optat per una opció que penso que respecta més els nens pq considera que si ploren és per alguna cosa (si jo ploro vull que algú em faci cas) i els considera bons en principi i no dolents i manipuladors. Però només és la meva opció, per descomptat!

Anònim ha dit...

Hola Rosa soy la anónima Vicky..nosotros la verdad es que hemos hecho, cuando lo hemos necesitado, lo que vosotros habéis hecho: no dejar llorar a nuestros hijos. Como te dije en el primer comentario hemos tenido mucha suerte y desde el principio nuestros niños han comido y dormido bien.
Cuando leí el libro del Estivill.. que por cierto, me lo regalaste tú, la verdad es que tuve la sensación de que era algo salvaje pero saque mucha información valiosa.
Pienso como tú, que si lloran es porque les pasa algo y se han de atender. . Muchas noches Mario se ponía histérico a la hora de dormir, lo cogía le daba el pecho y se quedaba roque.... Y eso no ha derivado en ningún mal vicio ni en ninguna mala costumbre ¿TEngo que dejar de hacerlo porque hay un tío que me dice que mi hijo se puede acostumbrar y que eso puede ser horroroso para él y para mi? Anda ya, si sólo tenía unos meses de vida...
Ahora bien, tenemos unos conocidos que tienen una niña de 2 años. Esta niña no duerme bien. No sólo se despierta a menudo por la noche sino que además necesita que la duerman. Es incapaz de dormirse sóla y los padres, que trabajan, parecen zombis. CREO QUE AQUÍ HAY QUE PONER REMEDIO. Como sea, por la salud de los padres y la de los hijos. Y por lo que a mí me llegado de gente que lo ha practicado... el método Estivill les puede funcionar. LECHE, LA NIÑA TIENE DOS AÑOS....
Bueno y basta ya... que parezco yo la defensora del Estivill y nada más alejado de la realidad. ¡Con lo gordo que me cae!

Unknown ha dit...

Ostres, de moment no em ve de gust llegir res de bebes, suposo que per no menjar-me el coco... Em vé de gust literatura de la bona... potser perque l'any vinent no tindré temps de res. jejejeje

Unknown ha dit...

Ah! i jo no poso metes, m'agrada llegir i rellegir els llibres a poc a poc i endinsar-me a dins d'ells com si de la meva propia vida es tractés :D