Després de llegir l'entrada de l'Ibán -crac, crac, crac, crac- havíem de fer una altra passa més per acostar-nos a la crosta perfecta. Amb la poca experiència que tinc estic d'acord amb ell que un dia és el temps òptim de maduració a la nevera de la massa abans d'enfornar-la, i així ho vam fer.
Diumenge al matí la vam coure, amb paciència i dedicació, amb la tècnica de la doble vaporització i sense presses de cap mena. El resultat va ser millor que mai. I no em refereixo només a la sal, que n'hi havia la justa aquesta vegada: la molla va quedar elàstica i densa, d'una textura que pràcticament ja només es troba a la memòria; i la crosta, tot i que encara no és tan gruixuda com m'agradaria, era torrada, gustosa i cruixent.
Per descomptat vam sopar pa amb tomàquet i el Roc, que no té manies per treure's de la boca les coses que no li agraden, en demanava més: pa, pa, pa, pa. Pe cert, aquesta mena de boina que corona el pa és del tot accidental. Qui ho diria...
PS. Parant l'orella tot just després de treure el pa del forn se sent el crac-crac subtil, un crac-crac que recorda vagament el so de les glaceres quan els blocs de gel es belluguen sense arribar a trencar-se.
Diumenge al matí la vam coure, amb paciència i dedicació, amb la tècnica de la doble vaporització i sense presses de cap mena. El resultat va ser millor que mai. I no em refereixo només a la sal, que n'hi havia la justa aquesta vegada: la molla va quedar elàstica i densa, d'una textura que pràcticament ja només es troba a la memòria; i la crosta, tot i que encara no és tan gruixuda com m'agradaria, era torrada, gustosa i cruixent.
Per descomptat vam sopar pa amb tomàquet i el Roc, que no té manies per treure's de la boca les coses que no li agraden, en demanava més: pa, pa, pa, pa. Pe cert, aquesta mena de boina que corona el pa és del tot accidental. Qui ho diria...
PS. Parant l'orella tot just després de treure el pa del forn se sent el crac-crac subtil, un crac-crac que recorda vagament el so de les glaceres quan els blocs de gel es belluguen sense arribar a trencar-se.
6 comentaris:
Vaya panazos estáis haciendo!!!
Veo que os habéis plantado en el "nivel avanzado" en un periquete...así que da gusto sentarse frente a la pantalla y ver esos panes y leer esas historietas.
Coincido totalmente con la observación sobre la miga...es de las que sólo se encuentran en el recuerdo.
La boina es muy curiosa. Imagino que, al estar la masa fría, lo que pasó fue eso de la "doble subida", dio un subidón al principio y después, cuando se había medio-asentado la corteza, volvió a salir por donde pudo, creando esa curiosa forma :)
Lo que podéis hacer para la próxima es hacer la abertura más larga (hasta llegar a la base del pan) y más profunda, para que se abra más desde más adentro....vamos, para que sea más homogéneo, aunque con un panazo como este...poco se puede decir más que "Pásame la mantequilla!!" (Lo siento, yo soy Atlántico, a mí el pan me pide mantequilla).
Qué placer da ese crujidito, casi como estar al lado de un fuego en invierto.... :)
Hola Ro!!! pero que maravilla de pan... y vaya colo que tiene la corteza... pero lo que mas me ha gustado ha sido la comparación al ruidito de los icebergs!!!!!!Felicidades. Un beso... Bea
Aquest pa té una pinta de forner professional! Vols dir que no l'he anat a comprar al forn de la cantonada? ;) (és broma, eh?)
Per cert, m'encanta la comparació amb el soroll de les glaceres... l'he trobat genial, he entès perfectament què voleu dir!
La veritat és trova a faltar un pà artesanal , entre tan precuinat, pà Xiclet o pà sense anima.
Crec que tornarem a cour el pà a casa, els que de debó volen gaudir de un producte amb integritat.
Ets tot un sol i molt traçuda.
Una abraçada Gabriel
Ibán: Como siempre hemos seguido tu consejo: el pan de hoy tenía una forma más ortodoxa, aunque sufrió un pequeño accidente a media cocción. Pero esa es otra historia...
Bea: De verdad que el sonido, a pequeñísima escala desde luego, recuerda ese ruido sordo de grandes masas de hielo al asentarse. Es un fenómeno curioso.
Gemma: Prometo que el pa és producte casolà 100%, un cop de sort afortunat. És gratificant que surti així després de posar-hi tanta cura i il·lusió.
el prota: Precisament perquè costa tant de trobar un pa decent vam començar a fer-nos-el, i mira, crec que ja no hi renunciarem. No deixa de ser curiós: ara que tothom fa i ven pa -o pseudopa, més aviat- tornem als orígens i ens el fem a casa.
Me encanta esa boina, es accidental pero es única y quizá ya nunca más os vuelta a ocurrir. Guardad las fotos para el recuerdo, cada pan es un fenómeno irrepetible. Maravilloso el color!!!
Publica un comentari a l'entrada